28 de jul. 2008

No s'avança en contra del prejudici, s'hi fa negoci!

El passat diumenge llegia a "La Vanguardia" l'article de la Pilar Rahola "Segregar la homosexualidad", feia dies que en volia parlar del tema i de la meva posició totalment contrària a la cel·lebració d'aquest tipus d'esdeveniments, hi estic totalment d'acord amb el que diu i és per això que el copio aquí, per a qui no l'hagi pogut llegir i pugui reflexionar:

"Como no traje a Nueva York el manual de lo políticamente correcto, no sé si estaré incumpliendo algún precepto de tan sagrado catecismo. ¿Puedo decir que no entiendo esto de los Eurogames? Lo pregunto porque hay determinados sectores que, a fuerza de luchar contra la discriminación, han impuesto una cierta censura del pensamiento. Miren mi artículo, por ejemplo. Yo, que tengo una larga biografía de apoyo a los derechos homosexuales, estoy aquí, perpetrando una parrafada, antes de entrar en materia. ¿Será que intento justificar mi derecho a la crítica? Probablemente. Porque si antes con la Iglesia topábamos, ahora topamos con sensibilidades de piel extra fina, cuya capacidad lobbystica pone a cualquiera contra la pared. Seamos sinceros. Mujeres y gais son hoy materia aparte, y quien se pasa un pelín sufre el ostracismo público, lo cual, en la era de la comunicación, es como sufrir la ira de los dioses. Así pues, me pongo a escribir con paraguas, harto convencida de que se atisba tormenta en el horizonte cuando se critica cualquier iniciativa gay.

Los Eurogames, decía. Perdonen, pero no lo entiendo. ¿No habíamos quedado en que la lucha por los derechos homosexuales era la lucha por la normalidad? ¿No se trataba de quebrar los prejuicios y romper los arquetipos que pesaban sobre el colectivo gay? ¿No era cuestión de demostrar que dormir con cualquiera no implicaba nada más que un hecho personal, y no tenía que derivar en un estigma social? ¿No se trataba de explicar que eran médicos, abogados, torneros, camareros, artistas, escritores, y que su condición sexual sólo era una materia íntima? ¿No se trataba de explicar que la sociedad era múltiple, y que los gays formaban parte de ella en plenitud de deberes y derechos?

Finalmente, y perdonen el trazo grueso, ¿no se trataba de superar al maricón para dar la bienvenida al homosexual? Recuerdo haberlo escrito hace tiempo, en relación con la fiesta anual del orgullo gay. No podía, ni puedo, entender por qué es necesario, en dicha fiesta, hacer desfiles horteras, mostrando cuerpos vestidos como si estuvieran en un lupanar de bajos fondos, generalmente más cercanos a la chabacanería barata que a la reivindicación seria de un noble derecho. Algo parecido me ocurre con estos juegos. ¿Por qué motivo ser gay tiene que implicar tener un circo y unos Juegos Olímpicos gays? ¿En qué quedamos? ¿Se lucha por la normalidad o se lucha por la segregación? Cuando se anunciaron dichos Juegos, con toda pompa por parte de la consellera republicana de turno, que se aprestó rauda a hacer la rueda de prensa, convencida de que ganaba puntos en la olimpiada progre, ya expresé mi perplejidad. La mantengo. Sinceramente, me sorprende la utilización de la orientación sexual como elemento segregado de una sociedad. Y si dicha utilización tiene una finalidad económica, entonces no me sorprendo, me escandalizo.

Personalmente, no creo que los Juegos Olímpicos gays aporten nada a la lucha contra la discriminación. Al contrario, creo que la apuntalan. Pero mueven dinero, y si el dinero no tiene color, parece que sí tiene orientación sexual. Como sea, lejos de luchar por que el mundo conozca a los grandes atletas gays, y por que sea normal no esconder la orientación sexual cuando se está en la cima del deporte, lejos de ello, se monta un espectáculo para que la gente convierta su gusto sexual en condición deportiva. Es decir, en la lucha por la normalidad, perpetramos espectáculos públicos tan anormales, que segregan a la parte mayoritaria de la sociedad. Alucinante. De ahí que mi posición sea tan crítica. Porque no creo que se avance contra el prejuicio. Creo que se hace negocio con él."

Pilar Rahola, La Vanguardia 27/07/08

22 de jul. 2008

El "BOSS" de Santpedor ja mana!

El Barça ha començat el seu stage de pre-temporada a l'idílic paratge escocès de St. Andrews al més pur estil Guardiola: treball, treball i treball. Està clar que alguna cosa està canviant a Can Barça (i no precisament la directiva, que més voldriem) que porta el segell del de Santpedor. No se ben bé si això dels entrenaments dobles i matiners es mantindrà mentre Guardiola sigui el "Boss", i tampoc si això donarà fruits, el que si sé perfectament és que en Pep està imposant un nou estil, sempre a sobre dels jugadors, demanant-li's esforç, però a l'hora ofernit-li's diàleg i, sobretot, crec que no deixarà passar ni una, és a dir, que els 11 que surtin a jugar s'ho hauran "currat" durant la setmana. Potser somio massa, potser pensar que en Pep és la barreja ideal d'entrenador pel Barça és massa agosarat encara, potser m'equivoco, però potser no... llàstima que en Pep sigui el millor paraigües que podia tenir l'enrocat Laporta, però espero que això no el desgasti a ell, sinó més aviat desgasti definitivament al (esperem) futur ex-president Laporta.
Segueix així Pep... els resultats vindran segur i seran mèrit teu!

17 de jul. 2008

Serraparera, un barri oblidat...

Volia deixar clar, abans de tot, que aquest post no el faig ni com a militant de les JSC, ni com a membre de la seva executiva, ni com a crític contundent del senyor Morral i el "negoci" que té muntat ja fa uns anys amb això de ser alcalde; parlo "simple y llanamente" com a veí del barri de Serraparera. Afortunadament, després d'uns últims anys molt durs, entre feina i carrera, i després d'aquesta meravellosa experiència de l'Erasmus, puc gaudir d'uns dies de "vacances" abans de tornar a la vida real. Aquests dies m'han servit per fer moltes coses i, entre d'altres, adonar-me'n que, un any després, el meu barri segueix com estava. Estic molt tranquil perquè en el meu barri se segueixen asfaltant els carrers sovint, perquè en el meu barri s'escombra dia sí dia tambè, perquè en el meu barri mai es fonen els fanals i si ho fan ni ens en adonem, perquè en el meu barri quan es mor algun arbre en planten un altre (i no posen més panots), perquè en el meu barri cada dia hi ha més vigilància policial, perquè en el meu barri tenim una freqüència d'autobusos digne de les grans metròpolis, perquè en el meu barri els contenidors són justos i decents, perquè en el meu barri... i així podria continuar i continuar i veurieu com la felicitat que em surt dels poros em fa volar, però malauradament tot això és una gran fal·làcia, aquest és el barri que jo somio i el que sé perfectament que mai aconseguiré amb aquest govern (que diu que és ecologista i d'esquerres, i de debò eh). Ho sé perquè aquest govern es va oblidar de Serraparera el primer dia que va agafar l'alcaldia i perquè ho segueix fent ara que hi està enrocat amb un pacte que segueix sent tant amagat com terrorífic. I segueixo sent atrevit dient que aquest govern s'ha limitat a rentar la cara (això sí, posant ciment i no arbres precisament) de les zones on poden guanyar vots i està clar que Serraparera, feu socialista, no serà mai precisament qui farà que en Morral guanyi unes eleccions, o millor dit, sigui alcalde, perquè això de guanyar no ho coneix.

En fi, potser se'm critica molt per ser massa dur en aquest missatge, jo que sempre sóc tan prudent, però es que n'estic fins els nassos de tanta mandanga, potser hi haurà algun insensat (que segurament no viu per aquí) que dirà que no em queixi tant, que no és per tant, deu ser per això que el senyor Morral ens ha apujat novament l'IBI (la contribució) i que és molt normal que vivint en aquest barri paguem més de 1000 euros anuals.

ICV-EUiA, CiU i PP... govern de Cerdanyola, si us plau, facin alguna cosa, per petita que sigui, per a que tanta gent com viu aquí gaudeixi una mica més del seu barri.

16 de jul. 2008

2 records inesborrables...

C'e fini... Ronaldinho ja no és jugador del Barça, el Milan pagarà uns 25 milions d'euros (el Barça en va pagar 27) i resarà per a que el barsiler torni a ser, com a mínim, un jugador de futbol. Però malgrat tot, i per explicar la imatge que he triat per il·lustrar l'adéu del Ronnie, els culers hem de fer un anàlisi molt objectiu i, personalment, aquest és el meu. El Ronnie el recordarem, si som justos (i ho hem de ser) per les seves dues cares, la bona i la dolenta, serem injustos si només valorem una d'elles. El Ronnie de la primera imatge és el millor jugador de futbol del món, és un somriure, és màgia, és una realitat que fa que tot el barcelonisme i el futbol en general somii i es cregui que el futbol és molt més que diners i publicitat, que el futbol és un sentiment recíproc entre estrelles (només grans estrelles com ell) i aficionats, un esportista que lidera un projecte esportiu que podria haver estat històric. El Ronnie de la segona imatge representa la davallada d'una estrella, el deixar-se portar, el passar de tot i de tothom i amb això aconseguir fer esborrar d'un cop tots els somnis de milers d'aficionats, les il·lusions de molts nens que el tenien com a referent, un esportista que deixa de ser-ho.
No l'hem de santificar, però tampoc seria just que el cremessim a l'infern, el Ronaldinho va venir, va cumplir durant 3 anys i mig (i de quina manera) i es va deixar anar (encara no sabem ni crec que sabrem mai quans factors externs van influïr), ara és l'hora d'agrair-li tot el que ens va donar i desitjar-li sort...

14 de jul. 2008

Arrivederci Roma... hola Cerdanyola!

Ja està, se acabó, finito, the end, ..., o com ho vulgueu dir, l'Erasmus a Roma ha finalitzat i he pogut treure una conclusió clara, ha sigut la millor experiència de la meva vida. Malgrat que el final ha estat sobtat i encara m'intento recuperar, durant aquests 6 mesos, entre molíssimes coses, m'he conegut a mi mateix i haig de reconéixer que no m'ha desagradat el que he vist i que sé perfectament que tot això em servirà per ser més fort i, sobretot, per veure la vida des d'un altre punt de vista, sense tants patiments i preocupacions innecessàries.
Per a qui tingui l'oportunitat de marxar alguns mesos del seu ambient, que no ho dubti i ho faci, començar de zero a una altra banda pot ser dur al principi, però és bàsic per tornar a trobar-te a tu mateix i poder continuar endavant. A mi la vida m'hi va portar a fer-ho, necessitava prendre distància de moltes coses i he pogut aconseguir tot allò que cercava i més (per cert, m'han posat un 28/30 a Projectes), llàstima que no hagi durat més. Per a qui vulgui aprofundir més, l'Slide de fotos ja està actualitzat.
Però què puc dir del present i el futur immediat, doncs que és increïblement il·lusionant, avui mateix torno a la vida política activa amb l'última executiva de la JSC de Cerdanyola abans de l'estiu i al setembre començo el meu últim projecte de la carrera per, si tot va bé, ser arquitecte el proper estiu; sense deixar-me la meva tornada al món del Karate, que m'apassiona; però sobretot, tornar a estar aprop de la gent que em fa feliç.

Sempre que es tanca una porta, s'obre una altra... Torno a ser aquí...

7 de jul. 2008

La cara i la creu del diumenge!

La cara se l'emporta clarament la dupla de jugadors més grans de la història del tennis, mai s'havia vist que 2 jugadors estiguessin tan lluny de la resta, Rafael Nadal i Roger Federer van tornar a fer història ahir al All England Club en la final de Wimbledon, el torneig d'herba per excel·lència. Després de gairebé 5 hores de tennis excepional i igualat qualsevol dels dos podia haver guanyat, però aquest cop per fi (a la 3a va la vençuda) el Rafa es va imposar al Roger. Tots dos van demostrar qualitat i elegància, però sobretot, esportivitat. Felicitats Rafa, per fi has conquistat Londres!

La creu se l'emporta, sense cap mena de dubte, el Joan Laporta i la seva Junta Directiva, després de rebre ahir, un fort cop dels socis, que podria ser definitiu. Seguint els estatuts, estan legitimats per seguir a la presidència fins el 2010, però com s'afronten aquests 2 anys amb el 60% dels socis en contra? En fi, espero que en els propers dies es produeixi un acte d'ètica, i com va demanar Laporta fa 10 anys a Núñez la seva dimissió amb resultats molt menys contundents, l'actual JFK del Barça dimiteixi i no faci de la llotja blaugrana el seu búnker.

5 de jul. 2008

Votem sense por!

Demà diumenge és un dia clau pel futur del millor club del món, demà s'ha de votar SÍ A LA MOCIÓ DE CENSURA. El soci del Barça ha de votar amb llibertat si vol continuar amb la junta directiva de Joan Laporta o pel contrari vol que es convoquin eleccions. Com hem vist els últims dies, la junta no s'ha dedicat a defensar el seu projecte sinó que ha apel·lat el vot de la por mitjançant una interpretació molt discutible dels estatuts del club. El seu primer i únic argument per defensar-se (seguir a la llotja) és que la moció paralitzaria el club i no es podria fitxar; i AIXÒ ÉS MENTIDA, una estrategia mesquina per enganyar el soci; la Junta Gestora podria fitxar en col·laboració amb empleats del club, com l'entrenador o el secretari tècnic.

Un altre tema no menys polèmic és el que ha arribat a dir el personatge que seria el president d'aquesta Junta Gestora, en Xavier Sala i Martin, que en economia pot ser brillant, però que en aparicions i delcaracions públiques és nefast. Doncs bé, aquest senyor ha dit textualment: "Diguin el que diguin els Estatuts, hi haurà paràlisi total", i em pregunto, aquest senyor està capacitat per realitzar aquesta funció?

Recordem que Joan Laporta i la seva Junta van arribar el 2003 amb aire nou i molt il·lusionant (ho recordarem per les 2 lligues i la Champions, i de la manera com es van aconseguir), però han acabat apel·lant a l'existència de conspiracions i al vot de la por per seguir a la llotja. Demà el soci decideix, en llibertat i sense por, perquè passi el que passi, el club seguirà endavant, com sempre.

Visca el Barça!