Somiant en un 2010 millor

Moltes coses seran protagonistes quan, d'aquí uns anys, recordem el que va representar el 2009 en les nostres vides, però potser llavors, només recordarem les que no ens van tocar de tan a prop, o no.

Potser recordarem que el país es va aturar degut a la crisi econòmica, que la corrupació va esquitxar el PP, molts Ajuntaments i, fins i tot, l'admirat Palau, que ZP va passar per les seves hores més baixes, que Afganistán va continuar en conflicte, que va arribar la famosa Grip A en forma de pandèmia, que Europa va estrenar presidència permanent i EEUU president de color, que es van cel·lebrar els 20 anys sense mur a Berlín, que va fracassar la cimera del clima a Copenhague, que ens va deixar el rei del pop Michael Jackson, que va esclatar el mite Usain Bolt, que el País Basc el governava un López, que Camino va protagonitzar els Goya i la Pe els Òscars, que la Vicky i la Cristina van venir a Barcelona amb en Woody, que Aminetu Haidar va posar d'actualitat el Sàhara Occidental, que en Bersluconi va tornar a fer de les seves, ..., potser llavors encara ens venen més records al cap.

Els que a més de recordar tot això som catalans i vivim a Catalunya, de ben segur també recordarem que va arribar un bon finançament des de les Espanyes malgrat aquestes ens seguien infravalorant, que la T1 es va convertir en un dels millors aeroports del món, que es van fer les primeres consultes per la Independència, que el TC seguia donant llargues al nostre Estatut, que ens van deixar en Vicente Ferrer, en Dani Jarque o en Jordi Solé Tura, que la nostra religió va passar a ser Guardiolista amb el millor Barça de la història o que en Pau Gasol va guanyar el seu primer anell NBA.

Potser llavors no recordeu res d'això i només us vindrà al cap un instant, un detall, un petó, una mirada o un desig. En el meu cas, de ben segur recordaré que el 2009 va ser un any ple de contrastos, recordaré que malgrat em vaig llicenciar com arquitecte, malgrat vaig seguir forjant amistats eternes, malgrat Cerdanyola va tornar a ser socialista, també em va deixar una de les persones més importants i bàsiques de la meva vida, i potser serà just en aquell precís instant quan recordi que vaig voler oblidar un any i començar ràpidament un altre, potser llavors recordaré que el 2010 va ser millor.

A tots us desitjo unes molt bones festes i una millor entrada al 2010.

Salut!

1er premi al Fotodenúncia d'Esquerra

Aquí podeu llegir la notícia sencera.

Junts de nou per primer cop

Alguns que tornen, parlen d'ilusions, somnis, pors, retrobaments, i molta feina per endavant; d'altres que segueixen, parlen de (des)confiances, pactes, continuïtats, valors i responsabilitats, i per contra, els que marxen, parlen d'injustícies, traicions, sectarismes i d'altres despropòsits. Tambè n'hi ha que ni tornen, ni segueixen, ni marxen, perquè mai hi han estat.

Això és el que viurem el proper dimecres 16 de desembre a les 12h a l'Ajuntament de Cerdanyola, una nova onada socialista tornarà a liderar el govern d'una ciutat que mai li ha girat l'esquena, de la mà del continuïsme convergent, que no per continuista és menys bo.

Amb la tornada del socialisme al govern muncipal, liderat per la futura alcaldessa Carme Carmona, tornarà la il·lusió en bona part de la ciutadania, al mateix temps que tornarà l'enveja i la rancúnia en la resta. Potser perquè alguns no han acabat de païr les conseqüències del salt al buït del seu líder espiritual.

Que no us enganyin amb els seus discursos triomfalistes a l'hora que victimistes, no intenteu buscar més raons de les que hi ha, perquè us endinsareu en unes aigües de demagògia i servilisme mai vistos; no caigueu en la trampa de veure'ls com les víctimes de la pel·lícula, perquè ni són víctimes de res ni això és una pel·lícula. Tracteu-los com el que són, aprofitats del poder que no han fet altra cosa que enxufar incompetents, engreixar la bossa del deute municipal i preocupar-se pels amics del voltant.

Si el pacte del 2003 (ICV-EUiA-CiU-ERC) podia semblar necessari, ja que el socialisme havia entrat en decadència tot i guanyar per enèsima vegada, i com sempre, les eleccions, el despropòsit del 2007 (ICV-EUiA-CiU-PP) va ser un atac a la intel·ligència més bàsica, però sobretot va ser una falta de respecte a la ciutadania, que va votar una altra cosa. Aquell moment ens ha portat aquí i ara, els que tornen, intentaran redreçar el rumb d'una ciutat que ja fa mesos que no funciona.

El que deixarà de ser alcalde de Cerdanyola, però seguirà com a líder espiritual dels que mai han estat ni d'esquerres ni ecologistes de debò, us intentarà enganyar dient-vos que torna el socialisme cavernari dels amics de l'alcalde, que és un pacte del poder pel poder, que és una exclusió d'ICV per ell, que són unes pobres víctimes que caminaran sols pel desert en recerca de la majoria absoluta i mil milions de mandangues més, que ell mateix i la seva trouppe utilizaran per tenyir d'obscur, tràgic, i molt negatiu per la ciutat el que passarà el proper dimecres. Vosaltes però, només haureu de recordar que el poder pel poder el va voler ell al 2003 i al 2007, i també ell va ser qui va excolure la força més votada en tots dos pactes.

Mirem endavant, no caiguem en la trampa, de les múltiples que se'ns presentaran a partir d'ara, lluitarem contra la crisi, per dessofegar l'Ajuntament, per netejar la cara de tota la ciutat, però també contra la mentida, la demagògia i la hipocresia, perquè una altra Cerdanyola encara ha de ser possible.

La dignitat de Catalunya

M'afegeixo rotundament a l'editorial de 12 diaris catalans, on ja s'han afegit 3 emissores de ràdio, TV3, els principals partits polítics i govern, els col·legis de metges i d'enginyers, i on s'afegirà la gran majoria de la societat catalana. Editorial conjunta en relació a la posició de Catalunya front la imminent resposta del Tribunal Constitucional sobre la "constitucionalitat" de l'Estatut votat per tots els catalans.

Podeu veure l'esmentada editorial aquí:

www.elperiodico.com

Per la unitat de la societat catalana!

L'enèsima cançó d'amor...

Les relacions d'amor no sempre desprenen efectes positius, sentiments trobats, confidències i confiances, respecte i sinceritat, capacitat d'adaptació i aprenentatge, ... les cançons d'amor, sovint també representen desconfiances, traicions, mentides, tristeses... en definitiva, és amor, és passió, fins l'última de les conseqüències.

Tot això i molt més vam viure/gaudir/patir... i tots els verbs semblants (o no) que us imagineu, en el passat Ple de l'Ajuntament de Cerdanyola, el d'octubre. Tot el que abans havia estat una bassa d'oli, ara era aquell mateix oli, però refregit i tornat a fregir, gastat, i poc reutilitzable, almenys per menjar. Tot el que havia estat la relació d'amor més fructífera i duradera, s'havia convertit en una relació d'odi descarat difícil de reconduïr, i és que de l'amor a l'odi va simplement una cadira, perdó, un pas.

De moment els 3 mosqueters segueixen liderant el govern més desgovernat i dèbil de Catalunya. Mentre un va el seu ritme i viu en el seu món ideal seguint negant l'innegable; l'altre ofereix la seva enèsima varietat facial de cinisme; i el del mig, bàsicament segueix sense dimitir... els altres 6... bé, els altres 6 segueixen tristement la deriva dels 3 mosqueters.

I us preguntareu, on és d'Artagnan? "Ni está ni se le espera" com deia algú... Però no en teniem 2? Sí, en teniem dos i de diferent sexe, però tots dos tenen les hores comptades. Una clamava el cel i demanava el mateix que li havien fet a ella, l’altre encara somiava en els 3000 euros mensuals. De la resta es poden destacar varies coses: una veu socialista que millora, un líder popular que que ja no és repugnant i un ex regidor de govern desaprofitat.

Els que no teniem cadira ens podiem dividir entre els interessats i els oportunistes, aquells que seguim els plens normalment i aquells que només venen a buscar carronya.

En fi… ara seriosament, senyors/es d’ICV-EUiA, els veterans i els més joves, deixin ja de fer demagogia barata dia rere dia, paraula rere paraula, són vostès els màxims responsables, són vostès els que no miren per la Ciutat, la mateixa de la que s’omplen la boca, que s’enfonsa cada dia una mica més. Posin remei, abans no sigui massa tard i, aquest remei, ja es poden imaginar quin és, oi?

El dilema de l'independentisme i altres desgoverns locals...

Torno a aparéixer per aquests mitjans, no només per voluntat pròpia sinó, sobretot, per la descontrolada ànsia d'expressar-me en moments com aquest. Avui seria repetitiu si parlés del PP i el seu Cas "Corretja", tot i que ara ens vulguin convéncer que a dalt no en sabien res i en són víctimes de tot; tambè seria redundant si tornés a parlar d'en Berslusconi, aquell que em va fer de president postís durant la meva escapada a Roma i que ara la Justícia el posa al su lloc; fins i tot seria molt pesat si recordés que en el club amb el millor equip de futbol de la història, la seva directiva segueix barallant-se pel pastís, ara de forma escandalosa. Tot això i més seria repetitiu i posaria de manifest per enèsima vegada que en política, i tambè en la vida real, l'interès individual sempre preval respecte el col·lectiu, i per mostra dos botons.

El meu primer dard enverinat va directament a la direcció/cúpula actual d'Esquerra Republicana, amb en Puigcercós i companyia al capdavant. Tant de bo, per ells, m'equivoqui, però van directes a passar a la història per ser el partit polític independentista en aprofitar menys i pitjor el context social més independentista de la història recent, i m'explico tot i no ser necessari. ERC ha passat de ser el partit pro-estat propi per excel·lència, amb el millor líder que podia tenir, en Carod; a ser un partit de pedassos, d'on marxen alguns i són fets fóra d'altres, simplement per no ser capaços de recollir un mateix sentiment i objectiu, vingui d'on vingui. Així ens situem, a un any de les eleccions, amb un sentiment nacional en alça pels darrers esdeveniments, però en canvi amb una lectura política molt diversificada: en Carretero per una banda, en Laporta per una altra, Convergència més nacionalista que mai, algun sector dels socialistes més catalanistes que mai i el partit que abans ho recollia tot, ara es desprén de quasi tot, atrevint-se a no comptar, no incloc fer el paperina en algun míting, i fer fora de manera molt poc elegant, el que ha estat la figura de l'independentisme els darrers anys. Senyor Puigcercós, com deia algú, tothom suma, espero que estigui a temps de tot.

El meu segon dard enverinat va indirectament al govern que desgoverna una de les ciutats amb més futur de Catalunya, i directament al "senyor" Morral. Seria suficient si ens fixessim en la fotografia mesquina, tot i haver alguna persona decent i equivocada en ella, del darrer "míting polític" enunciat com a explicació de mandat 2007-2009 del govern d'"esquerres". Només aquest fet seria suficient per omplir pàgines de crítica destructiva. Doncs sí, ara sí que són un govern d'esquerres, o ho volen fer semblar, perquè la dreta els ha girat l'esquena i, com sempre, venen a demanar ajut a la vertadera esquerra de la ciutat. Senyors d'ICV, els altres "ni pinchan ni cortan", no intentin fer-se passar per les víctimes de tot, perquè no són víctimes de res; no intentin repartir responsabilitats, perquè són els màxims responsables de tot; no intentin explicar res positiu, perquè no han fet altra cosa que enxufar incompetents i amargar els pocs competents que quedaven, no intentin buscar un govern d'esquerres ara, perquè és el que van rebutjar en 2 ocasions, no intentin fer propaganda partidista en lloc d'explicar a la gent que l'Ajuntament s'ensorra, no intentin callar boques ni passar desaparcebuts, perquè en aquesta ciutat coneixem qui són i d'on venen; i si us plau, no intentin fer creure que el que fan ho fan per Cerdanyola, perquès si fos així no estaríem com estem i... el "senyor" Morral ja hagués dimitit. Que no s'enganyi més la gent de Cerdanyola, que sàpiguen que aquest govern ens ha portat, amb el seu desgovern i amiguisme, a la crisi més profunda de la ciutat en anys i que ICV i el govern són els màxims responsables.

Que no ens enganyin més, ni ells ni ningú.

Comunicat JSC Cerdanyola davant la situació política local

Els joves socialistes de Cerdanyola, reunits en executiva d'urgència el passat dijous 1 d'octubre, i després de que el Primer Secretari del PSC i l'alcalde hagin fet les seves rodes de premsa, creiem oportú aclarir el nostre posicionament respecte a la situació actual cerdanyolenca a dia 1 d'octubre de 2009.

Des de la JSC creiem que l'Alcade ha demostrat la seva incapacitat per a gestionar i per a liderar la nostra ciutat. L'Alcalde Antoni Morral, ha deixat la ciutat en una situació d'ingovernabilitat i d'incertesa que els ciutadans i ciutadanes, i la ciutat de Cerdanyola, no es pot permetre en aquest moment de crisi. La ciutadania té dret a saber, des del mateix moment que l'alcalde va cessar la regidora Consol Pla de totes les seves responsabilitats, quina és l'intenció de l'alcalde per a poder continuar de forma estable el govern. Els dies passen i encara no ens aclareix res, al contrari, fa que la incertesa creixi amb rodes de premsa on escenifica l'intenció de salvar un pacte que no té cap futur.

Es per això que creiem que el futur immediat de la ciutat ha de passar per la dimissió de l'actual alcalde Antoni Morral. Reclamen que davant la seva incapacitat i davant la situació política en la que ha deixat la ciutat, presenti la seva dimissió com alcalde de la ciutat. El seu mandat es pot donar ja per esgotat.

Els darrers dies demostren que tota solució a la crisi política institucional passa per la responsabilitat del grup majoritari de la ciutat, el PSC. Partit al que els ciutadans van fer grup polític amb més regidors a l'Ajuntament. En aquest sentit ens remetem a les paraules del Primer Secretari del PSC, Victor Francos, que ha deixat clar aquest sentit de la responsabilitat que ha tingut, té i tindrà el PSC.

Volem, també, recordar que els ciutadans ja van votar el passat maig de 2007, i que totes les majories lògiques passaven per a que l'alcalde fos del PSC. Però Morral va ser capaç de pactar amb el Partit Popular d'Antonio González, per tal de continuar governant a qualsevol preu. No es pot governar a tota costa, amb pactes il·lògics i per sobre de la voluntat general de la ciutadania. Aquesta fragilitat inicial del govern s'ha demostrat i la paguem ara.

JSC Cerdanyola del Vallès

Madre de dos soles...

Madre de dos soles, hermana de 4 lunas y tía de 6 estrellas, …, mama, hermana, tita, … y como todos te conocemos, Ruse, la Ruse, la rubia de Cerdanyola.

A mi me han dejado el honor de dirigirte unas sencillas palabras, aunque bien sabes que no son las primeras, ni serán las últimas. Como ves, como querías, tu familia está unida, unida y llena de todo cuanto nos has dado.

La senda de la vida no fue fácil, pero tú, con tu fuerza, tu coraje, tu valentía y tu alegría, luchaste por la felicidad; por ti, pero sobretodo por las dos reinas de tu casa, las que hoy te miran con orgullo y heredan tu alma para seguir adelante.

Tu Yoli y tu Raquel, tu Raquel y tu Yoli, las hermanas que me diste, y a las que has visto enamorarse y entregarse a dos personas maravillosas, la Isa y el Jordi, los 4 faros que iluminaban tu vida.

Por el camino te han acompañado tus hermanas y hermano, la Mari, la Montse, la Olga y el Pepito; has encontrado el amor que nunca tuviste, el Juan, tu Juanico; y hemos ido llegando los demás. Todos hemos compartido contigo la felicidad que siempre has merecido.

Ahora que nos dices hasta luego, no podemos evitar ponernos tristes, no podemos evitar llorar, y aunque tú no soportarías vernos así, así es como hemos sentido, tú y nosotros, siempre. Esa es y será la forma de sentir de los Núñez, la que nos diferencia de los demás.

Nos quedamos huérfanos de amor, pero nunca olvidaremos tu sonrisa inagotable, tu fuerza irresistible, tu carisma incontrolable. Con todo eso y mucho más nos quedamos, todo eso y mucho más te seguiremos dando, porque los que nos quedamos te veneramos, y te prometemos seguir unidos como tantas veces nos inculcaste.

Cerraremos los ojos y nos perderemos por el jardín de la mente, para al fin encontrarte y seguir compartiendo nuestra vida contigo.

Mama, hermana, tita, Ruse, siempre caminaremos juntos, amándote y amándonos, lo único que necesitas para seguir siendo la estrella que nos guíe, allá donde estés.

Paperetes, punys en alt i Laportisme

Després d'un estiu, desgraciadament del tot inesperat, torno amb contundència a formar part d'aquest món blogger que tant m'apassiona i espero no tornar a deixar amagat sota l'armari durant tant de temps. En una ràdio que escolto molt sovint anomenen una de les seves seccions: "el per què de tot plegat", un títol que trobo molt encertat per definir el que faig i faré, subjectivament és clar, en el meu blog, i que torna a retrobar totes aquelles opinions, afins o desafiants, junts de nou per primer cop, com tan encertadament deien en Carles i en Pep, els Sau.

No ha pogut començar la temporada de forma més interessant, en algun cas més redundant; a les Espanyes continuen amb el debat de la crisi els dos líders, un que cada vegada ho és menys i un altre que mai ho ha estat, tots dos continuen tirant-se els plats pel cap, barallant-se pel pastís i fent cas omís a les reals demandes del poble. El primer líder s'ha consolidat en un govern del tot presidencialista que, això sí, amb molt bona fe, intenta cosir descosits a tort i a dret sense encertar gairebé cap; el segon líder, contràriament, segueix incapaç de liderar una alternativa ni proposar solucions, pertant pel que fa a les Espanyes, "todo sigue igual" com diria aquell..., amb l'excepció del puny en alt de la "caiguda lliure Pajín", que per molt hipòcrita que sigui el gest, no pot ser mai comparat amb la fastigosa mà feixista dels Hitler, Franco i companyia, malgrat alguns encara no hagin superat que aquella època hagi passat a millor vida.

En canvi, a Catalunya tornem a estar a primera línea, informativament parlant, i no per calmar els ànims de les Espanyes precisament. Mai entendré, malgrat m'ho expliquin per enèsima vegada, que una consulta popular (on vota qui vol, el que vol), sigui la que sigui, pugui ser censurada, prohibida o comparada amb dictadures i altres despropòsits. Jo, que em considero de la part més catalanista de les esquerres socialistes, mai tindré por de cap consulta democràtica, més aviat tot el contrari, però el que no podem obviar ni deixar de banda és que la població de Catalunya és la que és i, ara mateix, l'independentisme no és majoritari. El que sí està clar, i és el que posa nerviós a més d'un, és que la consulta d'Arenys marca un punt d'inflexió, anecdòtic però molt significatiu que fa, juntament amb els problemes de l'Estatut al Constitucional i d'altres desprecis, que cada vegada més persones es passin a la banda pro estat propi.

He deixat pel final el que ja comença a ser anomenat "Laportisme", és a dir, l'aprofitament d'una posició social i personal determinada per pujar i pujar....i pujar, i que més d'un es baralli per tu. En Jan, que no és sant de la meva devoció precisament, passarà a la història del Barça malgrat ens pesi; malgrat el primer Barça fos del Sandro i aquest segon d'en Pep (en Jan volia a un portugués que li agrada el teatre); com un dels millors presidents per títols, però tambè com el president més excloent, que ha estat capaç de repetir moments del pitjor Núñez. Sr Laporta, guardi els seus ideals polítics per quan en representi algun, perquè de moment, només representa barcelonistes d'arreu i, aquests, cada dia ens sentim menys representats.

Bona tornada a la feina a tots!

Arquitecte...

Han passat moltes coses des de l'última vegada que vaig compartir una reflexió amb el món blogger, però el moment ho precisava. Ha estat un any dur, intens, ple d'experiències que han abocat en un mes de juny diabòlic, culminant amb la presentació del meu projecte final de carrera, un projecte la imatge del qual és la que us mostro, el que jo he anomenat "pati, com a zona de descompressió", dins del projecte "Tanatori a Montjuïc, Barcelona". Ja sóc arquitecte!

Justícia futbolística, ni que sigui per primera vegada!

El FCBarcelona està vivint una temporada històrica, atípica i molt emocionant, per primera vegada a la història arriba a final de temporada a tocar de 3 grans títols, com dirien els de Crackòvia: "Copa, Lliga i Champions", però tambè està a tocar de quedar-se sense cap d'ells i, com ja sabem, en el futbol tot és possible. En els dos més clàssics o més importants, Lliga i Champions, s'enfronten 2 maneres de veure el futbol, dues maneres distanciadíssimes d'entendre'l, s'enfronta el futbol creatiu, el que fa d'aquest esport un art, amb el futbol destructiu, el que fa d'aquest esport un "conyàs".

No seré jo qui compari els estils futbolístics de Madrid i Chelsea, ni m'atreviré a dir que no "han" de guanyar res (la història em posaria al meu lloc), però el que no puc deixar de dir és que si aquesta temporada el Madrid guanya la Lliga i el Chelsea la Champions, el futbol s'ho haurà de fer mirar, perquè crec que tindrem algun problema.

Omplim els carrers!

Un bon dia per tornar a escriure, per tornar a llegir, ... El dia després de tantes coses, de tantes bones notícies, el dia després d'una nova exhibició d'un Barça que espero no oblidar mai perquè és el més gran de la història, el dia després de saber que la "meva" ràdio, la ràdio per la que he apostat, ja és la líder de Catalunya. El dia després de felicitar els Iniesta, Xavi, Eto'o, Guardiola i companyia, però també els Basté, Soler, Clapés, Pou i totes les seves grans companyies, és un dia de feina com qualsevol altre, però el més especial de l'any, avui és el nostre dia, només nostre, avui és Sant Jordi.

Omplim els carrers, avui tots estan envaïts de colors...

Ens visita l'Enric Sopena

El proper divendres 13 de març des de la JSC de Cerdanola, realitzarem 2 actes amb la participació del periodista Enric Sopena, director del diari digital "elplural.com" i col·laborador de "La Noria"; el primera acte, a les 19,30h a la sala 6 de l'Ateneu, serà una xerrada-debat entre el ponent i els assistents sobre temes d'actualitat com les elecccions basques/política general i la comunicació. Seguidament, el segon acte, serà un sopar al restaurant de Cerdanyola "La Balandra" a partir de les 21h, on tambè hi participarà el citat periodista. Tots dos actes seran presentats per Marc Mellado, primer secretari de la JSC del Vallès Occidental i per un servidor, Carlos Cordón, secretari de comunicació de la JSC de Cerdanyola.

Des de la JSC de Cerdanyola volem la màxima participació de tots els que hi estigueu interessats. El preu del sopar és de 15 euros i els interessats en assistir hauran de passar per l'agrupació del PSC-JSC de Cerdanyola (a les tardes) al c/Sant Salvador per recollir un ticket abans del dia 12 de març, l'assistència a la xerrada és gratuïta.

Us espero a tots!

Diumenge de contrastos...

Diumenge de contrastos... i tant! Aquest diumenge es podrà recordar per moltes coses, cadascú tindrà algun moment o algun detall per recordar o potser no. Hi haurà gent que recordarà aquest diumenge 1 de març com el ressorgiment de Mariano Rajoy, gràcies a la majoria absoluta gallega, altres recordaran que va sorgir la 1a gran oportunitat de que el socialista Patxi López governi la Lehendakartiza, d'altres recordaran la crisi per on va començar a caminar el Barça de Guardiola i potser d'altres recordaran un sentiment, una declaració d'amor o un comiat. Jo no recordaré res d'això, per a mi, el diumenge 1 de març de 2009, serà el dia en que Catalunya va perdre un home únic, una persona irrepetible, un carismàtic monologuista, director, actor, ... com no podrem veure cap altre, un personatge que, pels qui hem tingut el privilegi de gaudir-lo, estimarem i recordarem sempre, pel seu humor àcid però directe, pel seu caràcter picant i pel seu "catalanisme galeic", com deia ell, el Pepe sempre estarà amb nosaltres.

Allà on siguis Pepe, fes tambè feliç com aquí a tot aquell a qui trobis!

10 anys sense tu...

Un dia per recordar l'inoblidable...

Un dia com avui, el dia de l'holocaust, de l'horror, de la tragèdia, del racisme i tantes i tantes barbaritats, un dia per recordar fets inesborrables i inoblidables per les víctimes i les seves famílies i tambè per la resta de persones normals d'arreu. Un dia per recordar que hem de seguir lluitant per la igualtat i el cumpliment del drets humans, a tot el món.

Un bon dia per tornar a sentir-la...

Un dia de vent, de molt vent, un dia ideal per estar en família, per passar el refredat resguardat a casa, per fer tot allò que no podem fer mai, un dia tambè per sentir una música vibrant, per recordar el dia en que els Estats Units es van apropar a l'Àfrica, com en aquests darrers dies...

Una etapa més...

Aquí em teniu (després d'uns quants dies d'absència) tancant una de les fases més intenses de la meva (encara) curta vida, la universitat s'ha acabat. Aquesta setmana he entregat l'últim projecte de la carrera, el meu tanatori a Montjuïc, després de setmanes de feina, classes, xerrades, visites i encara més feina. L'esforç ha valgut la pena, he sabut que un 8 culmina una carrera que, personalment, ha estat ascendent i que ha acabat deixant una sensació barreja entre el típic "per fi" i algo de tristesa, per què no dir-ho...

I ara que? Doncs ara que les classes ja han acabat m'hi haig de posar amb el PFC, el fi de carrera de tota la vida, que en el cas de l'arquitectura, i el meu cas particular, és la continuació i consolidació de l'últim projecte de la carrera, i a seguir treballant.

Arquitectura, una paraula que ha significat molt en la meva vida i que ja, per bé o per mal, la marcarà per sempre, una carrera que m'ha aportat infinites coses mentre's em treia d'altres. Des d'aquí vull agraïr els meus amics fidels i la meva família més propera, aquells que no m'han deixat de banda tot i que jo no hi pogués estar per ells, per tots aquests anys de recolzament, gràcies i prometo tenir una mica més de temps lliure, però només una mica eh...