Un dia per recordar l'inoblidable...

Un dia com avui, el dia de l'holocaust, de l'horror, de la tragèdia, del racisme i tantes i tantes barbaritats, un dia per recordar fets inesborrables i inoblidables per les víctimes i les seves famílies i tambè per la resta de persones normals d'arreu. Un dia per recordar que hem de seguir lluitant per la igualtat i el cumpliment del drets humans, a tot el món.

Un bon dia per tornar a sentir-la...

Un dia de vent, de molt vent, un dia ideal per estar en família, per passar el refredat resguardat a casa, per fer tot allò que no podem fer mai, un dia tambè per sentir una música vibrant, per recordar el dia en que els Estats Units es van apropar a l'Àfrica, com en aquests darrers dies...

Una etapa més...

Aquí em teniu (després d'uns quants dies d'absència) tancant una de les fases més intenses de la meva (encara) curta vida, la universitat s'ha acabat. Aquesta setmana he entregat l'últim projecte de la carrera, el meu tanatori a Montjuïc, després de setmanes de feina, classes, xerrades, visites i encara més feina. L'esforç ha valgut la pena, he sabut que un 8 culmina una carrera que, personalment, ha estat ascendent i que ha acabat deixant una sensació barreja entre el típic "per fi" i algo de tristesa, per què no dir-ho...

I ara que? Doncs ara que les classes ja han acabat m'hi haig de posar amb el PFC, el fi de carrera de tota la vida, que en el cas de l'arquitectura, i el meu cas particular, és la continuació i consolidació de l'últim projecte de la carrera, i a seguir treballant.

Arquitectura, una paraula que ha significat molt en la meva vida i que ja, per bé o per mal, la marcarà per sempre, una carrera que m'ha aportat infinites coses mentre's em treia d'altres. Des d'aquí vull agraïr els meus amics fidels i la meva família més propera, aquells que no m'han deixat de banda tot i que jo no hi pogués estar per ells, per tots aquests anys de recolzament, gràcies i prometo tenir una mica més de temps lliure, però només una mica eh...