Les retallades del Govern Rajoy ataquen frontalment la societat

El PSC de Cerdanyola indica que la reducció de recursos implica tornar a models anterior a la llei de dependència quan és un tema que afecta més de 106.000 persones a Catalunya. Es manifesta que les retallades del govern presidit per Mariano Rajoy posen "en risc la sostenibilitat del sistema" de dependència ja que les últimes mesures decretades pel govern suposen l'eliminació de 283 milions d'euros destinats a actuacions de dependència.

A més, es considera que hi ha altres mesures que perjudiquen la gent gran com l'increment de l'IRPF ja que la presidenta del PSC local defensa que suposa a la pràctica la reducció de les pensions. S'indica que altres mesures que afecten la gent gran són "la imposició del copagament sanitari".

Des del PSC creuen que cal fer sortir a la llum pública les dades sobre la llei de dependència i "posar alertes sobre el seu desmantellament". S'indica que les mesures de l'últim decret del govern Central suposen una reducció del 15% de la prestació econòmica per cures en l'entorn familiar i també la paralització de les noves prestacions en els pròxims dos anys. Aquest fet afectarà a 57.083 persones que han estat valorades com dependents moderats.

A Catalunya hi ha 152.974 persones acollides a les prestacions de la Llei de Dependència, mentre al conjunt d'Espanya la xifra arriba a 768.600 persones. La presidenta del PSC de Cerdanyola destaca que les retallades en aquesta matèria afecten molt especialment les dones grans que, a més, acostumen a tenir les pensions més baixes.

Es posa de relleu que a Cerdanyola s'han fet més de 2.555 valoracions de persones amb dependència, la gran majoria persones més grans de 65 anys i fins a 1.386 persones més grans de 80 anys. Tres quartes parts d'aquestes persones són dones. El PSC creu que el sistema de dependència és sostenible, però reclama més finançament per poder mantenir-se.

Crònica d'una mort anunciada

Vergonya general davant la condemna que ha inhabilitat Garzón 11 anys per prevaricació a l’hora d’ordenar escoltes telefòniques a imputats i advocats del Cas Gürtel, en una maniobra judicial esperpèntica. I és que Garzón, després d’haver-se enfrontat als GAL, ETA, Pinochet, el terrorisme islàmic o el narcotràfic, s’havia atrevit amb els crims del franquisme i la corrupció en el PP, 2 intocables en un país en infinita Transició, “y es que con la Iglesia hemos topao”.

La prevaricació implica que l’acusat actua, conscientment, de manera injusta, per tant conté un alt grau de subjectivitat que fa que aquest tipus de processos siguin poc habituals per haver d’estar molt ben fonamentats; és evident que mai pot donar-se aquest supòsit quan la mateixa decisió ha estat avalada per un altre jutge instructor, la Fiscalia i un magistrat. A més, la sentència no mostra quin és el dany produït en el dret de defensa perquè no existeix, ja que les escoltes telefòniques encara estan per legislar i hi ha varies interpretacions al respecte. L’increïble pirueta judicial és condemnar de prevaricació a un jutge per acollir-se a una d’aquestes interpretacions en lloc d’anular-les com era habitual. També dóna a entendre que la interpretació de la jurisprudència pot comportar prevaricació i elimina tota possibilitat d’investigar la corrupció, obrint així espais d’impunitat i fent perillar la independència judicial.

La lletra de la llei s’ha complert, sí, però la justícia és una altra cosa; podem discutir si els procediments eren els adequats, però és indiscutible l’existència d’una persecució del sector més

conservador de la societat espanyola. El seu objectiu era tan precís que el final semblava predeterminat, però ara ja no importa, el judici pels crims del franquisme quedarà com una cortina de fum perfecta, perquè els caçadors ja tenen el seu premi, Garzón està fora. I és que en aquest país encara trigarem massa anys a desempallegar-nos del feixisme representat en tants àmbits, entre ells el judicial, amb jutges que encara saluden braç en alt.

Així, mentre el país ha escoltat avergonyit la implicació de l’expresident Camps, la seva família i el seu partit, en la trama de corrupció més escandalosa de la democràcia, aquest presenta tesis doctorals que taquen la imatge universitària i, irònicament, el jutge que instruïa el cas és el primer imputat en un procés contaminat. I el més surrealista de tot plegat és que Garzón haurà de pagar el cost del judici a Francisco Correa, cervell d’una trama de corruptes que aprofitaran la sentència per demanar la nul·litat del procés en un final de pel·lícula surrealista.

El Tribunal Suprem i el Consell General del Poder Judicial, òrgans rancis al servei del feixisme, hauran de recordar el 9 de febrer de 2012 com el dia en que es va traspassar la línia, en que una part de la democràcia es va trencar. I jo em pregunto, fins quan ho permetrem?