Després d'un estiu, desgraciadament del tot inesperat, torno amb contundència a formar part d'aquest món blogger que tant m'apassiona i espero no tornar a deixar amagat sota l'armari durant tant de temps. En una ràdio que escolto molt sovint anomenen una de les seves seccions: "el per què de tot plegat", un títol que trobo molt encertat per definir el que faig i faré, subjectivament és clar, en el meu blog, i que torna a retrobar totes aquelles opinions, afins o desafiants, junts de nou per primer cop, com tan encertadament deien en Carles i en Pep, els Sau.
No ha pogut començar la temporada de forma més interessant, en algun cas més redundant; a les Espanyes continuen amb el debat de la crisi els dos líders, un que cada vegada ho és menys i un altre que mai ho ha estat, tots dos continuen tirant-se els plats pel cap, barallant-se pel pastís i fent cas omís a les reals demandes del poble. El primer líder s'ha consolidat en un govern del tot presidencialista que, això sí, amb molt bona fe, intenta cosir descosits a tort i a dret sense encertar gairebé cap; el segon líder, contràriament, segueix incapaç de liderar una alternativa ni proposar solucions, pertant pel que fa a les Espanyes, "todo sigue igual" com diria aquell..., amb l'excepció del puny en alt de la "caiguda lliure Pajín", que per molt hipòcrita que sigui el gest, no pot ser mai comparat amb la fastigosa mà feixista dels Hitler, Franco i companyia, malgrat alguns encara no hagin superat que aquella època hagi passat a millor vida.
En canvi, a Catalunya tornem a estar a primera línea, informativament parlant, i no per calmar els ànims de les Espanyes precisament. Mai entendré, malgrat m'ho expliquin per enèsima vegada, que una consulta popular (on vota qui vol, el que vol), sigui la que sigui, pugui ser censurada, prohibida o comparada amb dictadures i altres despropòsits. Jo, que em considero de la part més catalanista de les esquerres socialistes, mai tindré por de cap consulta democràtica, més aviat tot el contrari, però el que no podem obviar ni deixar de banda és que la població de Catalunya és la que és i, ara mateix, l'independentisme no és majoritari. El que sí està clar, i és el que posa nerviós a més d'un, és que la consulta d'Arenys marca un punt d'inflexió, anecdòtic però molt significatiu que fa, juntament amb els problemes de l'Estatut al Constitucional i d'altres desprecis, que cada vegada més persones es passin a la banda pro estat propi.
He deixat pel final el que ja comença a ser anomenat "Laportisme", és a dir, l'aprofitament d'una posició social i personal determinada per pujar i pujar....i pujar, i que més d'un es baralli per tu. En Jan, que no és sant de la meva devoció precisament, passarà a la història del Barça malgrat ens pesi; malgrat el primer Barça fos del Sandro i aquest segon d'en Pep (en Jan volia a un portugués que li agrada el teatre); com un dels millors presidents per títols, però tambè com el president més excloent, que ha estat capaç de repetir moments del pitjor Núñez. Sr Laporta, guardi els seus ideals polítics per quan en representi algun, perquè de moment, només representa barcelonistes d'arreu i, aquests, cada dia ens sentim menys representats.
Bona tornada a la feina a tots!
1 comentari:
Se te echaba de menos Carlos...eres bueno, no dejes nunca de escribir. Un abrazo!
Publica un comentari a l'entrada