Guanya el futbol, som campions!

Per fi, la selecció espanyola de futbol passa a la història en convertir-se en campiona d'Europa, derrotant els grans amb un futbol que ha acabat sent de somni i ha meravellat mig món. Han estat els clars mereixedors del títol, no només per derrotar els millors sinó per practicar el millor futbol que mai ha fet la selecció. Luis Aragonés, malgrat uns inicis durs, ha aconseguit formar un grup extaordinari d'amics que saben tocar molt bé la pilota. Per primer cop a la selecció no hi havia "vacas sagradas" o "intocables", per primera vegada cap jugador ha estat imprescindible, per primera vegada aquesta selecció ha sigut gran en tot moment. Els jugadors van recordar els malauradaments desapareguts Antonio Puerta i Genaro Borrás i tambè es va recordar a Arconada, a mi m'agradaria recordar la generació del mundial d'Estats Units, la generació del Luis Enrique. Aquesta selecció ho ha tingut tot i ho ha aconseguit. A Espanya per fi triomfa el futbol de selecció, que s'unirà a tota la resta que ja fa temps que brilla, el bàsquet, l'OK, el handball, el waterpolo i individualitats com Alonso, Pedrosa i Nadal. Moments per disfrutar, per gaudir d'un grup de jugadors, persones normals, però guanyadors nats que han donat un gir a l'històric victimisme espanyol.

Visca la selecció... i tambè el futbol!

Protagonistes...

Volia començar el post amb un reconeixement clar i merescut pels jugadors, tècnics i afició de la, ja sí que podem dir per fi, gran selecció espanyola de futbol. Un grup de jugadors que han demostrat que, passi el que passi diumenge contra Alemanya, són un model a seguir en esportivitat, companyerisme, treball i qualitat, detalls que de tant en tant s'alien i fan més gran el futbol. Per fi hem trobat una colla d'amics capaços d'aconseguir ser l'orgull de molta gent; a Espanya ja teniem Gasol, Nadal, Alonso, Pedrosa i companyia, ara per fi tenim una selecció moderna dels Xavi, Iniesta, Cesc, Iker i companyia, que per primera vegada m'han emocionat, perquè sí, per molt que digui molta gent, es pot ser catalanista i voler que guanyi Espanya, qüestió de sentiments...

No em podia oblidar de fer un nou comentari del president més "democràtic" d'Europa, que ha tornat a demostrar que Itàlia està "en bones mans". Com ja ensumavem feia dies, en Silvio torna a proposar un projecte de Llei per donar-se inmunitat a sí mateix, al president de la República i els presidents del Congrés i del Senat. No fa falta que torni a repetir que quan un delinqüent no deixa que la justícia sigui justa només per ell i els seus amics, vol dir que aigua clara precisament no corre pel seu passat, increïblement escandalós...

Aquesta notícia en canvi, feia molt de temps que volia que es fes realitat, el Sandro Rosell serà el proper president del Barça, ho sé des del mateix dia que vaig acabar de llegir el seu llibre "Benvolgut al món real", des del dia que em vaig adonar que el Joan Laporta no era la persona de qui tants barcelonistes ens haviem enamorat esportivament. Aquesta moció de censura ja no serà una moció en contra de Laporta i la seva junta, serà un duel entre ell mateix i Rosell, un duel que espero deixi clar que aquesta junta no ha fet les coses ben fetes els últims anys, i no només en terreny futbolísitic, una junta que s'oblida dels socis, les penyes i les seccions no és una bona junta pel Barça, pertant delcaro obertament: SÍ A LA MOCIÓ!
I per últim destacar el que per mi ha estat la sorpresa del dia, l'anunci de l'Antoni Bassas de deixar aquest juliol la direcció i conducció del programa radiofònic líder de Catalunya "els Matins de Catalunya Ràdio". He de reconéixer que jo sóc del Bosch abans i ara del Basté, és a dir, d'"el Món a Rac1", però que un dels perodistes referents del nostre país deixi de despertar a tanta gent amb la seva veu cada matí després de 14 anys, és digne d'esment.

La fi de l'aznarisme?

Aquest cap de setmana s'ha celebrat a València el 16è congrés del PP on, malgrat la tempesta mediàtica generada pel propi partit les últimes setmanes en torn a la fortalesa del líder i dels seus detractors, en Mariano Rajoy ha estat nomenat novament president del partit nacional amb més del 80% de confiança. Tot fa pensar que Rajoy ha pogut davant tot el sector més extrem de la dreta espanyola, tot fa pensar que la figura d'Aznar ja no és a l'ombra i ja no és qui decideix, tot fa pensar que el Partit Popular torna al centre, d'on mai hauria d'haver sortit. Estarem atents als aconteixements, però jo em pregunto, tornaran els fantasmes amb la primera relliscada de Rajoy?...

Italia, fuori ai rigori!

I està clar que no em podia estar de comentar el fet esportiu del dia, Espanya ha fet fora Itàlia de l'Eurocopa als penals. El guió del campionat europeu estava escrivint les seves pàgines més sorprenents els últims dies amb les despedides inesperades de Portugal, Croàcia i Holanda, les seleccions que, junt amb Espanya, millor futbol estaven practicant. Semblava que Espanya seguiria les passes dels altres primers de grup, i tambè per allò de que mai passem de quarts i que Itàlia és massa equip, estigui com estigui. Doncs bé, Espanya ha passat merescudament passant per sobre d'Itàlia en esforç, treball, il·lusió, ..., i sobretot, futbol. Felicitats a tots els qui aquesta victòria els hagi alegrat el dia, esperem que aquesta vegada, per fi, sigui la bona.

Passat, present i futur...

En unes setmanes on futbolísticament només s'ha parlat d'Eurocopa i selecció espanyola, amb tot el que això implica, és a dir, la història de sempre, inici prometedor-final sobtat, no em puc estar de parlar sobre l'arribada de Pep Guardiola i, sobretot, de la seva forma de fer-ho. En un post anterior ja em vaig mostrar satisfet per la notícia i ara volia fer saber a tots aquells que no confien en el Pep i que pensen que serà un titella sense personalitat, que estan molt equivocats, el Pep ha arribat i li ha faltat temps per donar el primer cop de puny a la taula, molt necessari tot sigui dit. El nou entrenador del Barça no ha promès títols, ben fet, això sí, ha promès treball i esforç, que bona falta fan, i ha desactivat la bomba que rondava últimament per Can Barça, els pilars de l'anterior projecte, aquells que s'han rigut de tothom, en Deco, en Ronaldinho i en Samuel Eto'o, no tenen lloc en el nou projecte, per fi!

Visca el Barça!

L'inici del final...

Malauradament l'Erasmus comença a donar símpotmes inequívocs de que el seu final no és gaire llunyà; l'últim viatge a Sicília, els primers comiats dels amics coneguts i, com va passar ahir, l'última classe de projectes, que com podeu veure, va ser del tot especial, res a veure amb les d'allà. L'últim dia de classe va combinar l'entrega final de maquetes amb una mena d'aperitiu final de comiat, aquí em podeu veure amb els altres Erasmus (d'arreu) de la classe.

Com no podia ser d'una altra manera, no podia faltar la foto (meva i del meu amic Jesús, el de verd) amb els meus dos professors assistents preferits, el Paolo, al meu costat, i el Simone, a l'esquerra, he de dir que, malgrat el que es diu dels italians, aquests dos en saben bastant d'arquitectura i a mi, m'han ajudat moltíssim.

Aquí em podeu veure amb la totalitat dels professors assistents de l'assignatura de Projectes i tambè, amb la coordinadora del curs, la Rosalba Belibani, que està sentada davant meu.

Per últim, aquí em teniu presentant les meves 3 súper maquetes que, he de dir, van agradar molt a tothom. Ara ja només resta l'entrega final dels 6 A1, el proper 3 de juliol. Com a conclusió del curs no em puc estar de dir que ha estat tot una sorpresa per a mi, m'havien avisat, espantat, enunciat, ..., que a Itàlia tot era un desgavell i que la uni d'arquitectura encara més, doncs res més lluny de la realitat, he tingut una sort increïble d'estar amb aquest grup, he après moltíssim i he disfrutat encara més d'un curs bastant complet. Queda dit!

Felicitats Rafa!

Malgrat ja no ser extrany veure guanyar campionats a en Rafa Nadal, no em puc deixar de felicitar-lo com sempre per tantes coses. En el dia d'avui ha escombrat de la pista en Roger Federer en la final del Roland Garros, tot convertint-se en el segon tenista de la història que aconsegueix guanyar 4 vegades el torneig de terra batuda per excel·lència. Força, força i més força caracteritzen a un jugador que ha tingut la mala sort de despuntar al mateix temps que el qui segurament serà el millor tenista de la història, en Federer. Malgrat tot, no em resisteixo a veure el manacorí algun dia en el número 1, s'ho mereix.

Indimenticabile Sicilia...

Estava clar que seria un viatge inoblidable, i ho ha estat... Una setmaneta a Sicília amb més de 200 persones, que passarà a la història com un dels millors viatges organitzats per la ESN Roma. Hem recorregut l'illa, passant per Siracusa, Agrigento, Taormina, Catania, Palermo i el gran Etna; hem pogut desconnectar del clima plujós de Roma per endinsar-nos en una illa de sol i platja; i com no podia ser d'una altra manera, la festa ni ha faltat, ni ha decepcionat. En definitiva, un viatge increïble que ha servit per, a part de conéixer una mica més Itàlia, per conéixer una gent meravellosa.

Aquí ens teniu, en Nando (andalús), en Suso (gallec), en Jesús (valencià) i a mi, intentant tocar el cel en la visita a l'actiu volcà Etna. No em puc deixar de dir, que l'experiència de compartir un viatge amb ells i d'altres ha estat impressionant, aquests seran ja amics per sempre...

En aquest cas, ens trobem a un dels llocs que més ens va agradar, Isola Bella a l'encantadora ciutat de Taormina. En la de sota ens trobem en mig d'una de les festes nocturnes, en aquest cas a la platja...

En fi, un viatge apassionant i molt emotiu que ens dóna senyals de que això s'acaba i hem d'aprofitar el que queda al màxim.

Visca l'Erasmus!