Ja fa uns quants dies que hi penso, ja fa uns quants dies que hi treballo, i cada dia aprenc una cosa nova. El destí, o qui sap que, m'ha portat a projectar el tanatori de Montjuïc com a projecte final de carrera i malgrat penseu que hi estic sonat escollint aquest tema, ni us imagineu lo gratificant que està sent. El projecte el compagino amb diverses xerrades/col·loquis relacionats amb la vida i la mort, amb el destí i amb tantes i tantes coses que semblen no tenir fi. Encara no tinc unes conclusions clares, menys encara de com serà el meu edifici, però el que tinc clar, i més m'ha sorprès és que aquest últim projecte docent tambè, o millor dit bàsicament, m'està formant com a persona.
L'esdeveniment de la mort és la culminació del recorregut de la vida, i malgrat sigui jove, quin millor moment que aquest per perdre la por o el respecte a aquest tema i agafar-lo per les banyes. Amb això vull dir que, malgrat la vida sigui dura, malgrat a vegades ens ofeguem en petits gots d'aigua, ens hem de quedar amb els bons moments, aquells detalls o instants que dibuixen la nostra felicitat. Deixem les baralles, les discussions banals i lluitem per la felicitat plena, a vegades pensem tant que se'ns passen els moments que després enyorem.
Vivim intensament, això ho recordarem sempre...
1 comentari:
Ostras Carlos. ¡Tienes toda la razón del mundo!! ¿Qué mejor momento que este, cuando aún somos jóvenes, para quitarnos miedo? Recuerdo que cuando era pequeña tuve un período en el que tenía pánico a la muerte. Es ese gran tabú, esa gran desconocida de la que nadie nos ha explicado nada.
Publica un comentari a l'entrada