Una gran postal de Barcelona...

Ahir, nit del primer debat de l'any entre Obama i McCain que segons els primers analistes va esdevenir en un empat tècnic i on tots dos van mostrar el que ja sabem: canvi i experiència, va ser un bon moment per veure "Vicky Cristina Barcelona". Un cop ja havia baixat el soufflé i el boom mediàtic, dins d'una setmana on s'ha pogut sentir de tot, era un bon moment per participar del joc i disfrutar de l'última del Woody Allen.

He de dir que tenia moltes ganes de veure-la, no només perquè no es fa cada dia un film de la teva ciutat, sinó bàsicament per poder tenir una opinió, qualsevol, davant de tant debat mediàtic. Aquesta setmana he pogut sentir els extrems d'opinió (molt típic per cert de les pel·lícules del Woody), uns que era una gran pel·lícula, altres que no era per tant, uns que la Pe sortia genial, altres que la Scarlett hi estava de pas, he pogut sentir fins i tot que era la pitjor i la millor pel·lícula del petit director nord-americà.

El que està clar que, malgrat no passarà a la història per ser la millor (ni la pijtor) pel·lícula d'Allen, és un film refrescant, picant, veloç, divertit, intens, amb molts detalls, ..., que portarà el nom de Barcelona (i per cert, el de Cerdanyola tambè hi surt) per tot el món, per si encara no teníem prou turistes. El film, que per suposat s'ha de veure en versió original, té una velocitat trepidant, és entretingut i no cansa gens, es fa curt, la Pe està genial, però tambè ho està el Bardem (les baralles en castellà entre ells són de primera) i la Rebecca Hall, no tant, en canvi, la Scarlett, que la trovo fluixeta i gens original; per cert, els figurants són molt coneguts i divertits, la Lloll, el Manel Barceló, el Joel Joan i, ..., el gran Jordi Basté.

Bàsicament l'anunci més car i productiu dela ciutat, una postal que no et deixa indiferent.