Operació NETEJA...

El Barça més prometedor de la història ha acabat el seu cicle molt abans del previst. Un cop acabada l'aventura a Old Trafford (pròxima final a Moscú: Manchester-Chelsea), la situació ja no s'aguanta per enlloc, el mètode Frank Rijkaard ja està completament esgotat. Quedarà per la història que va tenir dos anys gloriosos, en els que va guanyar dues Lligues i una Copa d'Europa, i el Barça es va passejar pel món (mai ningú oblidarà el 0-3 al Bernabéu ni la final de París) amb un futbol increïble. Espero que no només recordem els 2 anys en blanc amb la millor plantilla de la història del Barça.

I que s'ha de fer ara? Està clar... NETEJA. Si pot ser començant des de dalt, des de la presidència i la secretaria tècnia (el seu inmobilisme ja és insultant), però sabent que aquests seguiran, almenys que sàpiguen decidir d'una vegada per totes que li fa falta a aquest equip, i li fa falta un nou entrenador (esperant que Rijkaard marxi per la porta gran) i una gran neteja d'equip, han de tirar del carro els de sempre, els de la casa, Valdés, Puyol, Xavi, Iniesta, Bojan, ..., que posin en un sac els Zambrotta, Ezquerro, Thuram, Edmilson, Oleguer i companyia i els enviin ben lluny; i dels cracks que puc dir?, si podem treure uns bons calerons pels Gudjohnsen, Márquez i Deco, millor; i les estrelles?, doncs no tinc paraules, pel desaparegut Ronaldinho (un altre que hauria de marxar per la porta gran) els millors desitjos en un altre lloc; Henry, la gran decepció de l'any, vergonyós, potser encara el volen per Anglaterra; i el gran dubte és Eto'o, que es farà amb ell?

Si us plau, que decideixin com abans millor!

Visca el Barça!

La dreta s'apodera fins i tot de Roma...

I aquí els tenim, a la dreta de la imatge (com no podia ser d'una altra manera) els "nous" dos homes més importants d'Itàlia, per una banda el Silvio Berlusconi, recent novament nomenat primer ministre, i per l'altra, Gianni Alemanno, el que avui s'ha proclamat nou "sindaco" (alcalde) de la capital italiana, Roma. La dreta s'apodera d'un país que, en política, cada dia em desconcerta més. Amb el 90% dels vots escrutats, el candidat del neofeixista Poppolo della Libertà (PDL), Gianni Alemanno, ha guanyat les eleccions amb el 53,5% dels vots, per davant del candidat progressista del Partito Democratico (PD), Francesco Rutelli, amb el 46,4%. Així, després de 15 anys de govern d'esquerres, la dreta s'apodera de Roma, uns dies després d'apoderar-se d'Itàlia. A part de les dades purament objectives, he de dir que el Gianni Alemanno es va formar amb els ideals del neofeixisme i té com experiència política haver estat ministre d'Agricultura de Berlusconi.

I en fi... com en les pitjors pel·lícules de terror, la dreta més feixista, més conservadora, més antiga, ..., envaeix Itàlia majoritàriament i el pitjor de tot és que, per aquí, això de que Berlusconi (encara em faig creus que aquest home governi un país europeu desenvolupat) sigui el "capo" del país és orgull nacional, per aquí diuen allò de: "Meno male che Silvio c'é", que suposu que ja sabeu que vol dir... doncs jo, per la part que em toca dic: "Meno male che alla Spagna goberna la sinistra e io vado li in tre mesi"

Esquerra, esquerra i esquerra... allà on sigui!

Diumenge de calcio i...

Avui diumenge, un gran dia de Sol ha arribat a Roma per fi. He estat per primera vegada a l'Olimpico per veure el partit de la lliga italiana Roma-Torino amb resultat final de 4-1. Aquí passa més o menys com allà, l'Inter és virtual campió i la Roma ha de lluitar per mantenir el segon lloc davant la Juventus, per això la poca afluència de públic. Malgrat això m'he situat a la banda dels "tifossi" i ha estat d'allò més divertit.

El partir l'he vist amb el meu amic Joakim, que tot i ser suec, té una cultura futbolística increïble, ara tots dos desitjem que arribi dimarts per veure la tornada de la Champions entre el Manchester i el Barça, que segons he sentit, va fer un ridícul espantós a A Corunya, en fi, tot a una carta...

Abans, i com cada matí, he creuat la piazza San Pietro, que avui diumenge, a diferència dels altres dies estava plena de gent seguint la missa del Papa. Si us fixeu a l´última planta de l'edifici del fons, cap a la dreta, allà està, faig zoom...

Ho veieu no? La gent que ocupava la plaça, com cada diumenge, senten bastant tot això de la religió, a mi en realitat ni em va ni em ve, però a qualsevol se li posa la pell de gallina en aquella plaça plena com un ou de gent cridant, aplaudint, ..., a un senyor que no m'agrada gaire..., però en fi... estem a Roma...

Aquesta és la vertadera relació església-poble?

Ja feia molts dies que volia fer un comentari (reflexió) sobre aquest tema, i és que cada dia em sobta més que la institució més vella del món, la que s'omple la boca de tantes i tantes coses, en el lloc on té la seva màxima representació -Roma- ofereix de benvinguda una "obra arquitectònica" de més de 20 metres d'alçada, per tot (i dic tot) el seu perímetre. Com sabreu parlo del Vaticà i el seu mur perimetral. Suposu que per ells no existeixen les barreres físiques i pensen que qualsevol persona pot entrar dins només amb la fe. Jo no sóc una persona gaire entesa en temes eclesiàstics, però si en arquitectònics, i això és una barrera arquitectònica en tota regla, i en general, com més altes són, més desconfiança representen dels que estan a dins respecte els que estan a fora... sobren les paraules.

Bon dia de Sant Jordi a tots!

Avui és un d'aquells dies en els que m'encantaria estar a Catalunya, un dia en el que el nostre país cel·lebra la seva festa cultural per excel·lència i tambè, perquè no, la seva festa més romàntica. Avui m'encantaria passejar per les Rambles mentre's oloro roses i miro llibres, però com no puc, us animo des de Roma, a passar aquest gran dia amb la màxima passió, regaleu moltes roses, sense oblidar-vos de la gent gran, i tambè molts llibres, perquè la lectura és el millor aprenentatge.

Bon dia de Sant Jordi a tota Catalunya!

Ara serem nosaltres els qui et farem riure!

Al Pepe Rubianes, el gran actor i director teatral, li han diagnosticat un càncer de pulmó. Degut a això ha suspès la seva temporada teatral i la gira d'estiu amb el gran èxit "La Sonrisa Etíope", un dels molts espectacles en que el Pepe ens ha fet feliços. Des d'aquí i malgrat sigui un petit gest, vull enviar tot el meu carinyo i totes les meves forces per a que es recuperi com abans millor i pugui seguint fent somriure a la gent, una bé preuat avui dia.

Ànims Pepe!

Roma, una nit qualsevol...

La festa a Roma comença sempre amb els amics a Campo de Fiori, un dels millors llocs de Roma, tant de dia com de nit, de dia per la vida que desprenen les flors que omplen la plaça, i de nit per el trànsit inesgotable de gent diferent. La festa pertant, comença prenent la primera copa a una de les terrasses del Campo, una copa de vi, una cervesa, un cocktail, ...

La nit continua a la festa de torn, que ahir era una "spanish party", que l'únic que tenia d'spanish era els que hi haviem allà, pero ja se sap... a itàlia això mou les masses, espanyoles clar. Jo, com sempre, amb els meus amics suecs, no desentono tant no?

La nit acaba anant cap a casa, com a tot arreu, però amb la lluna i la piazza San Pietro de companys de camí, com enlloc.

No està malament... per començar!

Us explico, fa uns dies vaig tenir la primera entrega sèria de l'assignatura de projectes que faig a Roma. L'entrega consistia en una maqueta de l'emplaçament a escala 1/1000 amb la proposta i aquesta tracta d'un edifici sostenible i una actuació verda en el seu context, a piazzale Clodio, un dels nuclis de trànsit més importants de Roma. Doncs bé, per sorpresa meva, a part de la correcció individualitzada de la comissione de professors, la coordinadora va demanar els alumnes un vot per aquell projecte que li semblés el millor, un vot escrit a la pissarra, i aquí em teniu, l'únic cognom espanyol de la pissarra (per cert, la meva mare està molt contenta perquè m'han posat el segon cognom, C. NÚÑEZ) amb 4 vots, simplement anecdòtic.

Retorn al passat...

Silvio Berlusconi s’ha convertit, per tercera vegada no consecutiva, en primer ministre d’Itàlia, no hi caben més excuses, alguna cosa passa per a que el líder del “Poppolo della Libertà” torni a governar un país cansat de pèssima i corrupta governació. Qualsevol país entraria en estat de “shock”, però a Itàlia, ja no la sorprèn res. I és que Silvio ha tornat per on havia marxat, recorrent als mateixos tòpics de sempre sobre la seva eterna juventut, les bromes sobre les dones, els prejudicis sobre l’esquerra i els avisos a la immigració il·legal; és com si el rellotge s’hagués parat durant 2 anys (el que ha durat el govern Prodi).

I si alguna cosa han deixat clara aquestes eleccions, ha sigut el naixement d’un sistema bipartidista, amb la desaparició dels petits grups, tant de dretes com sobretot d’esquerres; i el temible creixement de la “Lega Nord”, partit poc fiable que sustentarà el govern Berlusconi, que en el seu ideari populista i demagog amaga el veritable desig d’agreujar encara més, els desequlibris economico-socials regionals (nord-sud) italians. L’altra novetat destacable és que, malgrat la clara victòria, “Il Cavaliere” s’ha trobat a l’altra banda el “Partito Democratico” de Veltroni, capaç de tancar la tan llarga història de post-comunisme italià i situar a una esquerra reformista en el centre del joc polític, un nou PD ha nascut amb Veltroni, l’instrument apropiat pel gran repte reformista pel canvi, seria un delicte criticar-lo i tornar a començar de zero.

Però no ens podem oblidar d’una cosa, l’èxit de Berlusconi, un líder amb populisme barat que finta constantment la justícia, que fa lleis segons el seu benefici personal, que és amo d’infinites empreses, televisions i clubs esportius, que declara obertament la seva negativa a la immigració, a la dona i a la bona relació italo-europea; un altre líder de dreta tradicional torna a agafar les regnes d’un altre país europeu, com ja ho van fer Merkel o Sarkozy, deixant el nostre president Zapatero, com a màxim exponent de l’esquerra progresista i reformista europea.

Tinc l’esperança, malgrat tot, que Berlusconi, a pesar dels seus 71 anys, aprengui dels errors, o millor dit, reconegui els errors, i senti l’ambició per governar de veritat, imposant el benefici italià en general per davant del seu propi, això serà una gran notícia per Itàlia, un país que ja no pot perdre més temps.

Carlos Cordón, Roma 17abr08

Tornarà el mafiós ... Berlusconi?

Aquí a Itàlia (i especialment a Roma) ja comencem a tremolar, ja que el proper diumenge i dilluns (dos dies perquè els italians són mes "xulos" que ningú) són les eleccions legislatives al Congrés i al Senat. Els últims sondejos donen la victòria a Berlusconi (PdL Poppolo della Libertà) al Congrés, i pronostiquen un empat amb Veltroni (PD Partito Democratico) al Senat. El funcionament italià és una mica diferent a l'espanyol, ja que aquí, el Senat té el mateix pes polític que el Congrés i si es compleixen els pronòstics (majoria de dretes al Congrés i majoria d'esquerres al Senat), Berlusconi s'enfrontaria a les mateixes amenaçes d'ingovernabilitat que va patir Prodi al 2006. Veltroni ha protagonitzat una remuntada impressionant, va començar la campanya a 15 punts de Berlusconi i si aquesta durés unes setmanes més potser l'avançava.

Jo, des d'aquí, em faig creus de tot plegat, no arribo a entendre com una gran majoria de joves clamen per la tornada del mafiós Berlusconi i no deixo de preguntar-me si a Espanya podriem païr a un president de govern que, a més, fos amo de no sé quantes multinacionals, cadenes de televisió i un dels grans equips de futbol ... i encara em sorprenc més quan llegeixo que el proper "premier" italià declara perles com:

Votants d'esquerres: "¿Pot guanyar l'esquerra? Tinc molt apreci a la intel·ligència dels italians per pensar que hi hagi tants gilipolles que votin contra els seus propis interessos."

Inversions: "Itàlia és un gran país per les inversions, avui dia tenim menys comunistes i els que queden neguen haver-ho estat, i tenim secretàries increïbles... noies guapíssimes."

El "Duce": "Mussolini mai va matar ningú, enviava a la gent de vacances a l'exili interior..."

En fi... crec que us podeu fer una idea del, malauradament, proper president italià, però no em vull deixar que, com sortiran uns resultats en que es necessitaran futus pactes, aquest personatge pactarà amb un partit (Lega Nord) que té un alcalde que declara públicament que odia els negres, musulmans i homosexuals, entre d'altres, ... "verlo para creerlo".

Apel·lem al miracle!

Una visita molt especial...

Aquest cap de setmana he rebut la segona visita d'aquesta nova etapa personal a Roma, el meu gran amic de sempre, en Carles. He de reconéixer que malgrat desde aquí es vegi la vida diferent i es tinguin més comoditats, és pràcticament imprescindible estar de tant en tant amb les persones que t'han acopmanyat durant la tota la vida, aquelles amb qui has compartit grans moments, però sobretot aquelles que han estat en els pitjors, i en Carles és un d'ells. La trobada ha sigut curta però molt intensa, he pogut ensenyar-li la meva ciutat i les seves coses més representatives, de dia i de nit, junts de nou hem disfrutat de grans moments.

Tornen els més bojos...

Han tornat, després d'un petit període per descansar i fer altres coses, els músics més bojos tornen amb un nou disc titulat "PERSONAS". Jo, des de Roma, ja el tinc, i haig de reconéixer que estic especialment il·lusionat en sentir les noves lletres d'un grup que ha escrit la banda sonora dels meus últims anys. No fa falta dir res més, si ja us agradaven, disfruteu amb aquest nou àlbum, i si no, proveu-ho... Em quedo amb unes frases...

"Una persona es definida como un ser racional y consciente de si mismo, poseedor de una identidad propia, en definitiva el ser humano... Ese del que, desde que despertamos, cada día más intentamos alejarnos y huir, en vez de afrontar lo que somos y aceptarnos sin que nos afecte lo que piense el de al lado" ECDL

Guardiola, el substitut ideal...

I sembla ser que serà ell, el proper entrenador del Barça. Un cop ja està bastant clar que Frank Rijkaard no segurià la temporada que ve, haig de reconéixer que m'ha sorprès molt gratament aquest principi de decisió, per part d'una junta que no és precisament santa de la meva devoció. Sembla ser que l'etapa del Frank ja s'ha acabat, i el que més m'agradaria, passi el que passi, és que marxés sortint per la porta gran, ja que malgrat les 2 últimes temporades (encara hem de veure que passa a la Champions) ha sigut el líder d'un projecte que ens va tornar la il·lusió i sobretot ha sigut un personatge encantador que ha agradat a tothom.

Estic convençut que després de sentir tants noms, inclòs en Mourinho (valga'm déu), en Pep és la millor opció, una persona senzilla, símbol d'aquest club tan gran, espero de tot cor que el viatge, tant d'uns com els altres, vagi a bon port.

Visca el Barça!

"Espectacle garantit..."

Així és com han definit en el programa "Minoria Absoluta" de RAC1, l'elecció de José Bono com a nou president del Congrés. No em fixaré en que ha estat el primer president escollit en segona volta (això és bastant significatiu), ni en el ball de vots en blanc, nuls i a favor, provinents d'algun diputat "despistat". Bàsciament em fixaré en la realitat d'un fet que ja estava anunciat. És ben sabuda la posició de JSC, en la que m'incloc, en contra d'aquesta designació, bàsicament perquè penso que no calia fer a Bono la 3a personalitat més important de l'Estat (després del rei i el president del govern) només per tenir-lo content, repeteixo, no calia. Però un cop el fet està consumat, malauradament només podem mirar endavant, em quedo amb unes frases del nou president Bono, que espero que compleixi fidelment: "moderación y palabra" (ben necessari després de 4 anys patètics), "presidente de todos" (i això vol dir de tots i cada un dels 350 diputats per igual) i "atendiendo especialmente a las minorías" (esperem-ho).