Retorn al passat...

Silvio Berlusconi s’ha convertit, per tercera vegada no consecutiva, en primer ministre d’Itàlia, no hi caben més excuses, alguna cosa passa per a que el líder del “Poppolo della Libertà” torni a governar un país cansat de pèssima i corrupta governació. Qualsevol país entraria en estat de “shock”, però a Itàlia, ja no la sorprèn res. I és que Silvio ha tornat per on havia marxat, recorrent als mateixos tòpics de sempre sobre la seva eterna juventut, les bromes sobre les dones, els prejudicis sobre l’esquerra i els avisos a la immigració il·legal; és com si el rellotge s’hagués parat durant 2 anys (el que ha durat el govern Prodi).

I si alguna cosa han deixat clara aquestes eleccions, ha sigut el naixement d’un sistema bipartidista, amb la desaparició dels petits grups, tant de dretes com sobretot d’esquerres; i el temible creixement de la “Lega Nord”, partit poc fiable que sustentarà el govern Berlusconi, que en el seu ideari populista i demagog amaga el veritable desig d’agreujar encara més, els desequlibris economico-socials regionals (nord-sud) italians. L’altra novetat destacable és que, malgrat la clara victòria, “Il Cavaliere” s’ha trobat a l’altra banda el “Partito Democratico” de Veltroni, capaç de tancar la tan llarga història de post-comunisme italià i situar a una esquerra reformista en el centre del joc polític, un nou PD ha nascut amb Veltroni, l’instrument apropiat pel gran repte reformista pel canvi, seria un delicte criticar-lo i tornar a començar de zero.

Però no ens podem oblidar d’una cosa, l’èxit de Berlusconi, un líder amb populisme barat que finta constantment la justícia, que fa lleis segons el seu benefici personal, que és amo d’infinites empreses, televisions i clubs esportius, que declara obertament la seva negativa a la immigració, a la dona i a la bona relació italo-europea; un altre líder de dreta tradicional torna a agafar les regnes d’un altre país europeu, com ja ho van fer Merkel o Sarkozy, deixant el nostre president Zapatero, com a màxim exponent de l’esquerra progresista i reformista europea.

Tinc l’esperança, malgrat tot, que Berlusconi, a pesar dels seus 71 anys, aprengui dels errors, o millor dit, reconegui els errors, i senti l’ambició per governar de veritat, imposant el benefici italià en general per davant del seu propi, això serà una gran notícia per Itàlia, un país que ja no pot perdre més temps.

Carlos Cordón, Roma 17abr08