2008, la base d'un nou món...

2008 ja és història, un any que, començat en dimarts i acabat en dimecres, no es recordarà precisament per haver estat l'any de la rata, segons els xinesos, o l'any de la Terra i el diàleg intercultural, segons la UE, ni tan sols per ser l'any Rodoreda pensat desde casa nostra. 2008, definit per alguns com a "esborrany d'un nou món", serà recordat mal ens pesi, per la crisi, una paraula que, abans o més tard, hem pronunciat a tot el món. Un any que passarà a la història com l'any en que l'economia que coneixiem es va enfonsar, un any en que el sistema financer mundial va dir prou. Però malgrat això i abans de començar un nou any (on, per cert, entrem en recessió), m'agradaria recordar les coses que han acabat de dibuixar els últims 365+1 dies:

Internacionalment tenim un protagonista clar, Barack Obama, el primer negre que en 20 dies es convertirà en el nou president dels Estats Units i que arribarà a la Casa Blanca havent guanyat a tot el que s'interposava en el seu camí. Una persona que ens ha fet millorar la percepció que teniem de la política i ens ha tornat la il·lusió, un líder que, espero, marqui una època. Tampoc podrem oblidar un any en que vam viure els JJOO de Pekín, jocs dels que van sorgir dues màquines, Phelps i Bolt. Però seriem injustos si no recordessim altres coses com l'alliberament d'Ingrid Betancourt, la tornada al poder italià de Berlusconi, la declaració d'independència de Kosovo o la "retirada" de Fidel Castro.

Si parlem d'Espanya, podriem dir que ha estat un any de contrastos, per una banda Zapatero va tornar a guanyar les eleccions, hem tingut el millor any esportiu de la història amb els Gasol, Nadal, Alonso i companyia i hem vist a Javier Bardem guanyar el primer Oscar per un actor espanyol, però per l'altra banda, tambè ha estat un any en que hem patit la tragèdia de Barajas, la violència d'ETA, el cas Mari Luz i, de nou, la maleïda crisi.

Malgrat tot, jo faig el meu resum personal i subjectiu del que tenim i el que ens espera, un 2009 on espero tinguem un finançament coherent amb l'Estatut, un 2009 sense violència terrorista ni masclista, un 2009 on la justícia faci de justícia, un 2009 on comencem a remuntar la crisi, un 2009 on seguir lluitant per la memòria històrica i, posats a demanar en aquesta carta als reis ideal, demano un tracte just per Catalunya, una Cerdanyola que representi els seus ciutadans i, per què no, un Barça que guanyi Lliga i Champions.

Aquest ha estat només un petit bossí del que em passava pel cap però, que ha estat per vosaltres el 2008 i, sobretot, que n'espereu del 2009?

Bona entrada d'any a tots!

Bon nadal a tots!

No us sembla meravellosa aquesta fotografia? Sí... de Cerdanyola...

Que boig el món!

Aquí us deixo amb una de les cançons que més m'ha arribat últimament, sentiu-la i disfruteu-la!

Tampoc ens passem no?

Com haureu pogut veure o sentir aquests dies, s'ha tornat a muntar grossa per les declaracions d'un nacionalista. Deixant clar que ni comulgo ni comulgaré amb la completa ideologia del sr. Joan Tardà, diputat d'ERC al Congrés espanyol, em sembla una barbaritat el que han arribat a dir i demanar els de sempre. El senyor Tardà, aprofitant el 30è aniversari de la Constitució Espanyola, va exercir el seu dret a la llibertat d'expressió, va contextualitzar les seves paraules i va demanar discúlpes. Està clar que el sr. Tardà mostra els seus límits intel·lectuals amb aquestes paraules, però el que és del tot inadmissible és la irresponasibilitat d'un grup polític que es diu democràtic, que s'ha passat 4 anys insultant un president, un govern estatal i tot el que no sigui nacionalista espanyol, i ara s'escandalitzi per aquestes paraules (recordem allò de "está traicionando a los muertos" de Rajoy a Zapatero), demani la dimissió del subjecte i tot el que l'envolta i fins i tot la dissolució del govern català.

Però de veritat es creuen convincents? De veritat es pensen que som tots idiotes? De veritat es pensen que tenen el poder de fer judicis de valor a tort i a dret totalment parcials i subjectius?

Visita fugaç al Mercat Medieval de Vic

Famílies senceres i tradicions eternes s'han trobat aquest llarg cap de setmana a Vic, una de les ciutats més maques de la Catalunya interior. Una ciutat oberta plena de gom a gom s'ha vestit com cada any per rebre a milers de persones amb paradetes de treballs tradicionals, artesans, menjars i productes típics i molt, molt ambient. Aquí us deixo amb un petit bossí dels moments viscuts.

Era necessari?

Com tots ja sabreu, en aquests últims dies hem viscut la notícia dels atemptats a Bombay (pensar que tot just fa uns mesos vaig estar en aquell mateix hotel...), del qual encara ens continuen arribant notícies confuses, encara no sabem ben bé els autors dels assassinats de ja més de 130 persones i fins i tot, encara no sabem quan la 1a ciutat comercial de la Índia tornarà a la seva normalitat, al seu caòtic dinamisme.

Doncs bé, en tot aquest boom informatiu m'ha sorprès molt i molt negativament l'actuació de la marquesa, perdó, de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre. Està clar que des d'aquí les coses es veuen molt diferent, però tambè està clar que aquesta senyora era el cap d'una comitiva, part de la qual encara no ha tornat, i posats a dir, màxima representant política espanyola en tant que encara hi ha espanyols en perill allà. I jo em pregunto, era necessari la fugida esperpèntica d'aquesta dona? Era necessari que es donés prioritat a ella? I sobretot, era necessari que tot just arribar ens expliqués les seves batalletes?

Doncs no sra. Aguirre, no era gens necessari tot això, i des d'aquí em vull donar suport a l'Ignasi Guardans, l'eurodiputat de CiU, i a les seves paraules, l'acabo de sentir dient que marxarà quan l'últim funcionari de la seva comitiva tingui assegurada la seva evacuació, això era el necessari...

Quina vergonya...

Deixant clar que, les notícies que miro a la nit són les de TV3 o les de Cuatro (menys les esportives, que miro totes per "gaudir" de la subjectivitat), en funció del que hagi passat durant el dia, i que el fet d'introduïr publicitat, per mínima que sigui, en un espai de 30 minuts em sembla aberrant, us situo:

Espai d'esports d'Antena 3 Noticias edició 21h d'ahir 20 de novembre:

- Acaba l'últim reportatge esportiu

- 1 ANUNCI

- El periodista d'esports (el Jose) diu: "Más deportes a las 12 en Onda Cero"

- 1 ANUNCI

- El Matías Prats diu: "En unos segundos, la previsión del tiempo"

- 1 ANUNCI

- La companya del Matías diu: "Para mañana bajan las temperaturas"

- 1 ANUNCI

- Per fi surt el periodista del "Tiempo", però no hi dedica més d'un minut...

- 1 ANUNCI

- Acaben les notícies i seguidament segueixen els anuncis en el moment que canvio de canal perquè ja no em crec res, però de debò ha passat tot això??? Doncs sí!

Per un dia que miro Antena 3...

Els joves encapçalen el PSC!

El passat dijous 13 de novembre, en una assamblea multitudinària, es va votar majoritàriament per una nova executiva caracteritzada per la joventut i el canvi. La nova direcció, encapçalada pel Víctor Francos, agafa el relleu socialista de la ciutat amb un objectiu clar, treballar per Cerdanyola i la seva gent. Vull mostrar la meva sincera satisfacció per el que, entre tots, vam decidir, que és molt. Vam decidir donar suport a una gent jove i amb un gran potencial que seguirà fent de l'agrupació local del PSC un partit de govern, vam decidir donar les regnes a unes persones molt capaçes de manegar les nostres il·lusions i lluitar per la ciutat que volem, en definitiva, vam donar suport al canvi.

I no puc deixar de mostrar la meva alegria per la gran representació que els joves tenim en aquesta nova direcció, ja que, a part del lideratge del encara militant de JSC Víctor Francos, comptem amb la presència de la Irene Moreno, una persona molt capaç que garantirà feina, feina i més feina per Cerdanyola.

Endavant i molta sort!

I què esperaven?

L'Audiència de Barcelona ha condemnat a 17 anys de presó per assassinat a Oriol Plana i a Ricard Pinilla, els dos joves que van cremar viva la indigent Rosario Endrinal, el 16 de desembre del 2005 en un caixer automàtic del barri de Sant Gervasi de Barcelona, amb un altre menor d'edat. I jo em pregunto: Què es pensaven? Què esperaven de la decisió judicial?

És un tema que he decidit comentar ara i no fa unes setmanes (quan tot l'escalt informatiu) per parlar d'ells com a assassins (amb tota la justícia a favor) i no com a pressumptes... un detall bastant significatiu. I és que durant aquella setmana es va poder sentir de tot, sentir fins i tot algunes opinions que tractaven de víctimes a aquests assassins. Això, junt amb moltes altres opinions igonrants que relacionen violència amb pobresa, fan que aquest cas prengui una importància capdal, ja que els assassins no eren precisament pobres.

El debat interessant és: Que estem fent malament per a que joves que ho tenen tot es converteixin en assassins? Jo estic d'acord en que se'ls hi va escapar de les mans tot plegat (fet que ni molt menys redueix el delicte), només calia veure el judici i com s'anaven passant la pilota uns a altres amb aquella cara tan típica de "pobre niño rico". El problema no és que es tracti d'un desgraciat fet puntual, el més greu és que aquests i d'altres com ells, dediquen les estones lliures nocturnes a cometre aquests actes contra la gent que veuen "inferior" a ells, no amb la intenció de matar, és clar que no, pitjor encara, amb la intenció de trepitjar la dignitat de les persones, allò per lo que lluitem en contra la majoria.

En fi, pena justa, potser curta, però justa, i ja tindran temps a la presó de reflexionar, molt de temps.

Prou de demagògia...

Ara que tot just fa unes hores que s'ha confirmat la presència d'Espanya a la cimera del G-20 del proper dia 15 de novembre a Washington, és hora de posar les coses al seu lloc. Durant els últims dies/setmanes m'he cansat de sentir els detractors de sempre preparant-se els seus atacs fertoges de dreta rància (i no tan dreta) en funció del que passés. Tots els qui tenim un dit de front sabem que tant ZP hi estigués com si no, hagués rebut crítiques. Si no ho hagués aconseguit ja ens les podem imaginar, però avui, quan ja s'ensumava que hi estaríem, han trigat poc en llençar les primeres pedres; que si hem de tenir veu i vot, que si hem de tenir dignitat, que si s'està mendigant, i tantes i tantes bejenades que només poden surtir de boques enverinades.

Doncs sí, hi estem, de ple dret i amb veu i vot, és clar, però, que s'ha pensat tota aquesta colla de demagogs? Que Espanya sempre hi ha estat en aquests cercles? Que Espanya s'ha mogut mai per les cimeres importants? No senyors, parlem clar, Espanya, deixant de banda l'etapa del gosset de l'Aznar, mai ha estat a la cuina d'on es decidia el futur del món, avui hi està i per mèrit de tots, deixem de fer demagògia barata i recolzem el govern en un moment tant important.

Salut!

Avui pot canviar el món...

I és que malgrat sigui una frase repetida per enèsima vegada per tots els costats, tinc aquesta sensació. Tinc la sensació que si avui guanya Obama el món estarà canviant, per tantes i tantes raons. Estats Units ja fa dies que vota, però avui, el primer dimarts després del primer dilluns de novembre, la totalitat dels americans amb dret i intenció de vot decidiran si prefereixen el continuïsme i conservadorisme de John McCain o el canvi únicament representat per Barack Obama.

Malgrat les enquestes ja fa mesos dónen la victòria a Obama, no seria extrany que a última hora despertés el sentiment racista del subconscient de tot americà, perquè deixant de banda aquest trist factor, no sembla que hi hagi res que pugui deixar el candidat demòcrata de substituïr a la Casa Blanca el pitjor president de la història dels EEUU.

Pertant, des del meu humil blog català, desitjo fermament i amb molta il·lusió la victòria aquesta nit de Barack Obama, per la seva il·lusió, força, juventut, entusiasme, i tantes altres raons que fan que Obama representi clarament el que necessita un nou món que s'acosta.

Una mateixa línia els uneix i els separa...

Ja feia dies que volia parlar del que per a mi no ha estat una pel·lícula més sobre els efectes de la 2a Guerra Mundial. I potser és perquè és un tema que m'apassiona que m'ha agradat tant la història, bàsicament perquè trobo en ella un relat explicat des de la visió d'un nen, un nen que viu tranquil en el bando nazi i que no entén que passa amb un altre nen que viu al bando jueu i que tampoc arriba a entendre les barbaritats dels seus voltants. Dos infants innocents que es troben entre una línia que els separa, una línia que separa molt més que només ells dos, una línia que durant molts anys, massa anys, va separar el món i que d'alguna manera, encara el separa.

Els minyons fan història...

Aquesta diumenge he visitat l'encantadora Girona, aprofitant que són les Festes de Sant Narcís i que hi havien castells. De Girona no diré res nou, m'encanta, la seva tranquilitat, la seva serenor, al seva gent, fan una mescla entre poble i ciutat molt especial. Però el que m'agradaria destacar és la diada castellera, amb la participació dels capgrossos de Mataró, els marrecs de Salt i els grans minyons de Terrassa, que com podeu veure a la imatge, van fer un altre record històric i de nou a Girona, van aconseguir contruïr el pilar de 8 amb folre i manilles, i no us podeu imaginar el silenci de la plaça en el moment de la coronació i l'esclat d'alegria posterior. Per cert, les festes encara duren fins diumenge que ve...

Un home que busca el seu lloc...

Abans de tot deixo clar que espero tornar a fer un post aviat per no tenir gaires dies aquesta cara a l'inici del meu blog. Entrant en matèria ja, he volgut escriure sobre aquest personatge perquè és d'aquells que en pots opinar sempre, aquells que no acaben de desaparéixer mai... El Jose María Aznar, el personatge que ens va portar a la guerra més il·legal dels últims anys per robar petroli amb el seu amic Bush, amb l'excusa de les armes de destrucció massiva, està buscant el seu lloc a l'escenari internacional, però no l'acaba de trobar.

Després de deixar-nos en herència la dreta més fascista des de Franco, l'home ha estat divagant entre la FAES, les universitats americanes i les infinites opinions de tot, m'agradaria recordar la del vi i la DGT i com diria el gran Gabilondo: "... y este hombre fué presidente de gobierno...", en definitiva un home perdut, que no acaba de trobar el seu lloc i que ara ens surt amb la candidatura a la presidència del Reial Madrid, on tampoc hi podrà aspirar, i les grans dots en canvi climàtic, com en Rajoy i el seu cosí, "tal para cual" ...

Deixo per l'últim una tasca de l'Aznar, que tot i no ser molt pública, l'ha portat a terme de forma genial, que ha estat el càrrec d'ideòleg en cap del PP, espero, però, que en aquesta tasca tambè hi visqui els seus últims dies. Sr Aznar, si us plau, dediqui's a jugar a pàdel i a compartir tantes aficions que de ben segur en té amb el seu gran amic Bush, que en pocs dies estarà a l'atur com vostè, i deixi de fer el ridícul, que encara hi ha molt incrèdul que l'admira.

Trobi el seu lloc sr Aznar, trobi'l, però ben lluny de tots ...

Unes hores a León...

Aquest cap de setmana he pogut gaudir d'una divertida estada a la castellana i clàssica ciutat de León, dins del que ben segur serà l'últim viatge de la carrera. L'excusa era visitar els 3 edificis que aporten més modernitat a la capital "castellano-leonesa", el MUSAC i l'Auditori, dels Tuñón i Mansilla, i el Tanatori (motiu real del viatge) del Jordi Badia, però s'ha de dir que les poc més de 30 hores que hi he estat, s'han aprofitat al màxim.

Tot comença en un viatge de 6 hores de cotxe (atravessant la meravellosa i autèntica Castella), sortint de Cerdanyola a les 4 de la matinada i a 20 graus i arribant a les 10 del matí a León a la meitat de temperatura. I a partir d'aquí i acumulant cansanci, visita guiada i gratuïta pel MUSAC (fins i tot vam pujar a la coberta), passejada pel cor de la ciutat passant per la increïble Catedral, la sempre sorprenent Plaza Mayor, tota una sèrie de bars de tapes que van omplir la tarda-nit, i un diumenge no menys interessant amb la visita matinal del Tanatori, el Museu de la Plaza San Marcos, un recorregut de la mà del riu i la tercera visita guiada a l'Auditorio.

Per estrany que sembli, o no, no havia estat mai, ni a León ni a cap part de Castella, i haig de dir que pel que fa a León, intentant no tenir en compte ni la presidència de comunitat de l'Aznar ni els orígens de Zapatero, sembla que s'hi hagi invertit molt fons públic, d'aquell que per aquí (àrea metropolitana) no acostumem a veure mai, tot s'ha de dir...

Campanya d'afiliació de la JSC

La por a viure intensament...

Ja fa uns quants dies que hi penso, ja fa uns quants dies que hi treballo, i cada dia aprenc una cosa nova. El destí, o qui sap que, m'ha portat a projectar el tanatori de Montjuïc com a projecte final de carrera i malgrat penseu que hi estic sonat escollint aquest tema, ni us imagineu lo gratificant que està sent. El projecte el compagino amb diverses xerrades/col·loquis relacionats amb la vida i la mort, amb el destí i amb tantes i tantes coses que semblen no tenir fi. Encara no tinc unes conclusions clares, menys encara de com serà el meu edifici, però el que tinc clar, i més m'ha sorprès és que aquest últim projecte docent tambè, o millor dit bàsicament, m'està formant com a persona.

L'esdeveniment de la mort és la culminació del recorregut de la vida, i malgrat sigui jove, quin millor moment que aquest per perdre la por o el respecte a aquest tema i agafar-lo per les banyes. Amb això vull dir que, malgrat la vida sigui dura, malgrat a vegades ens ofeguem en petits gots d'aigua, ens hem de quedar amb els bons moments, aquells detalls o instants que dibuixen la nostra felicitat. Deixem les baralles, les discussions banals i lluitem per la felicitat plena, a vegades pensem tant que se'ns passen els moments que després enyorem.

Vivim intensament, això ho recordarem sempre...

Com cada 1 d'octubre...

em toca passar per aquesta tradició tan maca de fer anys... 24! M'estaré de dir bons propòsits i frases cèl·lebres que sonin bastant tòpics però no m'oblidaré de seguir lluitant cap endavant, agraïnt a tota aquella gent que ho fa possible.

Vergonyós...

Tristement vergonyós... Això és el que va ser ahir l'acte (esperem que no impune) de 4 o 5 o 10 energúmens a l'Estadi Olímpic (el de tots), individus, en aquest cas radicals del Barça, que van deixar la pitjor imatge possible d'un derbi, del que trigaré molt a oblidar els 2 nens plorant de por a la graderia de l'Espanyol. Potser és injust que en aquest post no parli del partit o no tant, i el dediqui exclusivament a denunciar aquests actes que no són compatibles amb l'esport. Malgrat la discutible actuació arbitral (fa molt mal que et guanyin de penal dubtós en l'últim suspir, deixant-te una cara d'estafat que et dura una setmana) que podriem dir que va ser clau, el derbi va tenir les emocions i els ingredients de sempre: tensió, pressió, defensa, contra atac i joc no precisament bonic, els pericos segur que estaran tota la setmana queixant-se, però que es mirin el primer gol amb les classes d'esportivitat del Luis García, tambè les estadístiques (22 ocasions contra 5) i tornin a veure el partit si cal, per aque els hi quedi clar que el Barça va ser clar mereixedor de la victòria, malgrat aquesta fos al més pur estil Real Madrid.

Doncs bé, deixant de banda això, on està la seguretat de l'Estadi?, com actua?, com és possible que es deixi entrar aquesta gent amb bengales?, com és possible que els Mossos no fessin res després d'estar avisats per responsables de l'Espanyol abans del que podia haver estat una catàstrofe? Tots plegats hauriem de fer una reflexió per aconseguir apartar aquesta gent de l'esport i de la vida normal, i si us plau, no insultin a Joan Laporta que, precisament en aquest tema no se'l pot criticar, ja ha estat l'únic dirigent de 1a divisió capaç de fer fóra del seu Estadi aquesta gent, recordareu les pintades que posteriorment van fer a casa seva.

Lluitem per l'esport i fem fóra aquesta gent de tots els àmbits relacionats amb ell, sinó estarem sent còmplices de les seves barbaritats.

Una gran postal de Barcelona...

Ahir, nit del primer debat de l'any entre Obama i McCain que segons els primers analistes va esdevenir en un empat tècnic i on tots dos van mostrar el que ja sabem: canvi i experiència, va ser un bon moment per veure "Vicky Cristina Barcelona". Un cop ja havia baixat el soufflé i el boom mediàtic, dins d'una setmana on s'ha pogut sentir de tot, era un bon moment per participar del joc i disfrutar de l'última del Woody Allen.

He de dir que tenia moltes ganes de veure-la, no només perquè no es fa cada dia un film de la teva ciutat, sinó bàsicament per poder tenir una opinió, qualsevol, davant de tant debat mediàtic. Aquesta setmana he pogut sentir els extrems d'opinió (molt típic per cert de les pel·lícules del Woody), uns que era una gran pel·lícula, altres que no era per tant, uns que la Pe sortia genial, altres que la Scarlett hi estava de pas, he pogut sentir fins i tot que era la pitjor i la millor pel·lícula del petit director nord-americà.

El que està clar que, malgrat no passarà a la història per ser la millor (ni la pijtor) pel·lícula d'Allen, és un film refrescant, picant, veloç, divertit, intens, amb molts detalls, ..., que portarà el nom de Barcelona (i per cert, el de Cerdanyola tambè hi surt) per tot el món, per si encara no teníem prou turistes. El film, que per suposat s'ha de veure en versió original, té una velocitat trepidant, és entretingut i no cansa gens, es fa curt, la Pe està genial, però tambè ho està el Bardem (les baralles en castellà entre ells són de primera) i la Rebecca Hall, no tant, en canvi, la Scarlett, que la trovo fluixeta i gens original; per cert, els figurants són molt coneguts i divertits, la Lloll, el Manel Barceló, el Joel Joan i, ..., el gran Jordi Basté.

Bàsicament l'anunci més car i productiu dela ciutat, una postal que no et deixa indiferent.

110.000 veus acompanyant ECDL...

Més de 100.000 persones vam gaudir, la nit de diumenge, del directe d’El Canto del Loco (l'únic gratuït de tot l'estat), dins de l'últim acte de la Festa Major de Sabadell, a l’amfiteatre del Parc Catalunya. Jo, ferm seguidor d'aquest grup madrileny, no m'esperava ni molt menys el que vaig viure i he de reconéixer que m'ho vaig passar millor que a la resta de concerts que hi he anat pagant. La companyia dels amics, la bona nit que feia ahir a Sabadell i la música dels Dani Martin i companyia van omplir un vespre dominical que acostuma a ser de futbol o de feina. Està clar que molt pocs músics poden aconseguir el que ells han aconseguit, ahir, veient com tantes i tantes persones cantàvem junts la seva música ho posava de manifest i m'agradaria destacar el que per a mi va ser el moment culminant, quan en un moment de la nit el Dani va dir: "Os juro que lo que veo desde aquí es increible", mentre els centenars de milers de persones que hi haviem il·luminavem la nit sabadellenca amb encenedors, mòbils o altres aparells amb llum.

M'agradaria posar un 10 a la ciutat de Sabadell, ja que davant d'un esdeveniment de tal magnitud, l’Ajuntament va posar en marxa tot un pla d’activació del transport públic que va facilitar els desplaçaments d'entrada, aparcament i sortida de la ciutat, preparant-se per rebre unes 50.000 persones, que al final van resultar més de 100.000.

Records...

...que molt sovint em venen al cap...

Reducció del trànsit sí, alternatives també...

Ja feia dies que volia parlar d'una notícia que ha creat polèmica en els darrers dies, la decisió del Jordi Hereu, l'alcalde de Barcelona, de convertir l'Avinguda Diagonal en un dels eixos cívics més importants de Barcelona. Està clar que tot el que sigui parlar de l'Eixample m'apassiona, és per això que us he posat en imatge el projecte inicial de l'Ildefons Cerdà, un enginyer català que va culminar la seva Teoria General de la Urbanització amb la creació de la seva gran obra urbanística: el "Proyecto de Reforma Interior y ENSANCHE de Barcelona", un porjecte que, deixant de banda que va ser imposat des de Madrid al 1858 perquè a Barcelona no era acceptat, està considerat mundialment com una de les planificacions urbanístiques més intel·ligents de les ciutats modernes, pauta d'estudi a mig món. A partir d'un estudi molt minuciós, Cerdà va crear una ciutat oberta i per a les persones i la seva salut, i és a partir d'aquestes premises que surten les alçades dels edificis, les amplades dels carrers i la seva jerarquització i la imatge general del conjunt, entre d'altres, que és el que podeu veure a la primera imatge.

Una de les 3 vies principals de la Barcelona de Cerdà (junt amb la Gran Via i la Meridiana), la Diagonal, talla diagonalment el districte central en dos parts i és la que, avui, és objecte de reconversió. Una remodelació íntegra de la via li farà perdre el 75% del seu trànsit rodat (absorvit per altres carrers) en favor dels vianants i el transport públic (a partir de reducció de carrils i ampliació de voreres), i permetrà la unió entre el Trambaix i el Trambesòs. L'alcalde de Barcelona recolza la tesi de connexió dels seus socis de govern (que abans rebutjava) i presentarà en els pròxims mesos els estudis que garantitzaran la viabilitat del projecte. S'ha de dir que aquesta decisió simbòlica i mediàtica s'emmarca en un canvi de model iniciat en els anys 90 de reducció del trànsit rodat, és a dir, que la solució ideal de l'alcalde no passa exactament per redistribuïr els vehïcles per l'Eixample, sinó per evitar que arribin a la trama Cerdà, intensificant les mesures (ja en vigor) per desincentivar l'ús del vehïcle privat dins la ciutat, potenciant la oferta de transport públic.

La idea és ideal, està per veure si serà viable i/o creïble, pertant per seguir disfrutant d'una ciutat ja de per sí sobredensificada, sí a les propostes de reducció del trànsit, però sí tambè a la potenciació d'alternatives.

Raonament per a ignorants...

Avui, diada nacional del nostre país i durant els actes que s'han fet a la plaça 11 de setembre de Cerdanyola, m'he vist sorprès per la quantitat de comentaris que m'han arribat en relació al tema de la marquesina, tractat en un post anterior. M'han explicat que, els meus actes i opinions, han estat objecte de debat intens al portal www.cerdanyola.superforos.com, sota el títol de "Històries d'una marquesina" firmat per un tal Putxinel·li. M'ha pogut la curiositat, degut a tot el que m'han dit sobre el que havien arribat a dir de mi, i el primer que he fet quan he arribat a casa ha estat llegir la sèrie de comentaris. He de dir que no acostumo a entrar en aquesta mena de pàgines i que mai hi he escrit res, bàsicament perquè crec que el diàleg entre persones ha de ser directe i no cobard sota pseudònim. I bàsicament tambè, perquè com demostra aquest cas, el que s'arriba a dir com a pseudònim, traspassa la línia del respecte i entra en el terreny de la mentida i la demagògia.

La curiositat ha passat a ser indignació i ràbia quan he llegit la quantitat de mentides, que només uns quants cobards amb poca feina poden arribar a dir des de, és clar, l'anonimat, l'única via possible que tenen per expressar-se uns o per expressar allò que no s'atreveixen a dir en els seus blogs personals, altres.

No entraré en polèmiques, bàsicament perquè els comentaris no tenen res a veure amb el títol, ja que com veig, ningú ha opinat sobre la marquesina, que segueix sense vidre. Tampoc entraré en el diàleg creuat de crítiques molt poc respectuoses al sr Alfons Escoda, únicament diré que ell ha demostrat interès i sempre ha signat sota el seu nom i sota la seva responsabilitat, a diferència dels cobards.

En el que si entraré, per qüestions evidents i des del meu blog (mai des de l'anonimat), és a tractar el tema presuntuós, demagògic i fals sobre el qüestionament de la legalitat de casa meva, per aquí no passo. Des de la ignorància i l'analfabetisme es pot entendre que una persona no sàpiga llegir un plànol (en aquest cas una imatge aèria), el que és inadmissible és l'acusació indirecte d'una fal·làcia a causa d'aquesta ignorància i aquest analfabetisme.

1- El que algun il·luminat s'ha pensat que eren unes construccions il·legals, són la meva terrassa i la de la meva veïna (i el seu corresponent mobiliari), fins i tot he llegit que han vingut a comprovar-ho personalment, quina poca feina...

2- Pel que fa la diferència amb les cases del costat, el fet respon a dos plans urbanísitics diferents, un primer amb voreres de 1,5 metres i un segon amb voreres de més de 3, qui passi per Serraparera pot comprovar que les edificacions antigues tenen més parcel·la front el carrer que les noves.

3- I per últim, el comentari de la inspecció d'urbanisme per veure si aquesta casa és legal ja m'ha fet riure. Si no ho fos, no hagéssim pagat des del 1989 fins al 1993 (dates entre la compra del terreny i la finalització de la casa) els següents impostos: "Tasa por expedición certificación calificación urbanísitica", "Impuesto Municipal sobre el incremento del valor de los terrenos", "Plaques, patents, distintius i llicència d'obres", i podria seguir sumant la taxa de cates i rases, la construcció del güal permanent, l'impost de la xarxa de clavegueres, l'impost de constucció i obres, les llicències urbanístiques, l'impost sobre l'increment del valor dels terrenys, que sumen un total de 1.486.892 ptes de permisos per construïr.

M'encanta la dialèctica, sempre s'ha dit que has d'estar amb gent millor que tú per créixer, i sobretot m'encanta el parlar cara a cara i de forma directa, és per això que em produeix repugnància respondre a tota una colla d'ignorants cobards amb poca feina que es dediquen a mentir, mentir i mentir sota falses identitats que els retraten. Per sort contra aquests i amb la paraula i la veritat, sempre es pot guanyar per golejada...

I qui vulgui que respongui, ho estic desitjant...

Serà un miratge?

Fa ja uns quants mesos, l'Ajuntament de Cerdanyola, com recordareu, va iniciar una campanya (que tot i no entendre molt de publicitat, em va semblar encertada) publicitària de la Policia Local, amb la intenció, suposo, de fer entendre (o creure) al ciutadà de la proximitat d'aquest servei públic. Amb frases com els que veieu: "Sempre estarem amb tu", "La Policia local et vol ajudar" o "Venim on calgui", típiques més aviat de les asseguradores, el govern intentava promoure o potenciar un servei en total decadència. L'arribada, tambè, dels Mossos d'Esquadra a la ciutat, havia d'anar tambè en aquest sentit.

Aquests últims dies, com haureu pogut veure en el meu blog, he estat endinsat en una espècie de baralla dialèctica on-line i en persona amb diversos estaments de l'Ajuntament, entre ells la Policia Local, que ha deixat palès el simbolisme que se'ns venia a la campanya publicitària, em refereixo, és clar, els playmobils, unes joguines, amb les qui tots hem jugat, que es caracteritzen (com totes les joguines) perquè no es mouen si no les mous tú, simbòlic no?

En fi, resignat a veure Policia per Serraparera (parada i no passant a 50 km/h) i encara menys una parella (mosso/local), volia expressar la meva sorpresa durant els últims dies. Potser ha estat coincidència, el destí o la pròpia casualitat, però el cas és que després de molts anys, he vist, en 2 dels darrers dies, una parella de la Policia Local "parada" al meu barri. No vull ser mal pensat ni sentir-me el melic del món, però em fa gràcia que casualment després d'uns dies de queixes, la Policia hagi aparegut per Serraparera.

Però jo em pregunto, serà un miratge? Només el temps m'ho dirà...

Que fa l'Ajuntament amb l'impost IBI?

A continuació us faré un breu estudi sobre l'insultant augment, per part l'Ajuntament de Cerdanyola, de l'IBI (Impost sobre béns immobles), a casa meva:

Avinguda Argentina 47-A (Serraparera) - Casa construïda el 9 de setembre de 1993.

Referència Cadastral: 6944 202 DF 2964 F00010 D

1996: 395,30 euros

1997: 426,29 euros + 7,85 %

1998: 444,94 euros + 4,37 %

1999: 452,94 euros + 1,80 %

2000: 539,92 euros + 19,20 %

2001: 555,15 euros + 2,82 %

2002: 591,83 euros + 6,61 %

2003: 628,65 euros + 6,22 %

2004: 667,60 euros + 6,20 %

2005: 707,69 euros + 6,01 %

2006: 778,45 euros + 10,00 %

2007: 856,30 euros + 10,00 %

2008: 1000,64 euros + 16,86 %

Increment 1996-2008 = 153 %

Malgrat aquestes escandaloses pujades (sempre superiors a l'IPC i terrorífiques en els darrers 3 anys de govern Morral) a la zona d'aquest domicili seguim amb:

- els mateixos fanals i voreres però envellides 15 anys.

- els contenidors vells retirats de les zones "riques" de la ciutat.

- netejea d'un operari 1 o 2 vegades a la setmana i a temporades.

- menys arbres (s'arrenquen, però no se'n posen de nous).

- menys policia, sabem que existeix perquè la veiem a d'altres zones.

Per una altra banda es paga el corresponent güal permanent i l'impost de circulació de diversos vehicles, i en la zona referida no es recorda quan va ser l'última vegada que es va asfaltar un carrer.

A quines coses he de suposar que es dediquen, per part de l'Ajuntament, aquests impostos que paguem religiosament? No els hi queda res després d'augmentar-se els sous i "enxufar" funcionaris i càrrecs de confiança?

Anem bé!

Cerdanyola no funciona...

A continuació passo a relatar-vos tots els aconteixements que he viscut, avui divendres 29 d'agost, i que posen de manifest la descarada incompetència de la gran majoria de serveis públics d'aquesta ciutat. Abans però, us poso en context:

El passat diumenge 24 d'agost vaig tornar de vacances i en l'operació d'introduir el cotxe en el pàrquing de casa meva (just darrera de la parada d'autobús que veieu) em vaig adonar com en algun dels dies anteriors durant la meva absència, algun o alguns energúmens es van dedicar a destrossar literalment el vidre central de la parada d'autobús de la línia regular de Sarbus Barcelona-UAB, a l'avinguda Argentina amb el carrer Londres. Fins aquí podria ser una història normal, perquè per desgràcia vivim en un món on hi ha molt desgraciat que li agrada trencar el que no és seu.

Però és a partir d'aquí quan comença la història, durant els dies posteriors fins avui, la parada s'ha mantingut en el mateix estat lamentable i a l'hora altament perillós que provoca la meva ira, amb l'única diferència que en el dia d'avui, la cinta que es va dignar a posar la Policia Local en un gran acte de servei públic, ja està al terra, evidentment. Doncs bé, vist que passats més de 5 dies la parada segueix mostrant l'aspecte que veieu, em disposo a actuar: en primer lloc truco a la Policia Local (prefectura Banús) i allà em demostren clarament la primera gran incompetència, saben perfectament del problema però allà ells "no hi podem fer res, ha d'anar a l'Ajuntament". Davant el meu perplexe pregunto si estan al cas de que la cinta "protectora" posada per ells mateixos està al terra i ja no és ni protectora ni cinta, és quan la meva perplexitat es converteix en majúscula al sentir de boca del policia local "nosaltres no podem estar pendents de tantes coses". Callo per no riure i marxo pensant que en ple mes d'agost deuen estar tant desbordats de feina que no s'han pogut preocupar d'uns quants vidres del barri marginal de Serraparera, però al sortir veig això:

Fins a 7 efectius de la Policia Local de la nostra ciutat ocupant la gran part de places destinades per ells a la seva seu i per més inri, un cotxe mal aparcat davant els seus nassos, ..., quanta feina deurien tenir oi?

El meu passeig continua fins l'Ajuntament de Cerdanyola (on m'envia la Policia) i l'home de seguretat de recepció, mostrant la 2a gran incompetència del dia, no em deixa acabar d'exposar els fets i em torna a enviar a la Policia. Quan s'adona del seu error és quan m'envia al Servei d'Atenció al Ciutadà, en el mateix Ajuntament. Allà, després de dir-me que haig d'omplenar una denúncia a mà i fart de donar voltes com un titella (típic per altra banda), demano per el responsable de Serveis Públics i m'envien a l'edifici Crisol sense assegurar-me que el responsable hi sigui, ja que encara no saben si ha tornat de vacances, surrealista oi?

Segueixo el meu tour fins la segona planta del Crisol a la seu de Serveis Públics en recerca del responsable en qüestió, un tal sr. Reyes i, a l'entrar, sorprenent a la totalitat de les funcionàries parlant de les seves respectives vacances (i això ja ni em sorpren), pregunto pel sr. Reyes i, com no, està de vacances. Doncs bé, després d'estar explicant amb pèls i senyals on està l'avinguda Argentina (deu ser que n'hi ha moltes a Cerdanyola), en primer lloc em diu que el que jo li estic mostrant en imatges (preses minuts abans) és mentida (si aneu als plens us en adonareu com aquestes reaccions de negar l'evidència són típiques d'aquest penós govern) i en segon lloc i després de que la persona que m'atén parli amb els responsables respectius, em dona la raó però no és capaç d'assegurar-me que hi facin alguna cosa.

Consternat, marxo cap a casa sabent que he perdut mig matí barallant-me amb incompetents, però la cosa no acaba aquí, perquè tornant i passant de nou per la prefectura de la Policia, faig la foto amb que il·lustro i que demostra l'immobilisme dels que ens han de garantir la seguretat, en aquest precís instant, se'm apropa un membre del cos i em pregunta que faig, jo a la vegada li pregunto si està prohibit fer fotos al carrer i li ensenyo el meu DNI per a que no em tracti de terrorista. Després d'algunes paraules creuades, aprofito per explicar-li els fets i PREMI: va ser ell qui va posar la cinta, el divendres passat i m'explica, amb una tranquil·litat aberrant, que per un problema d'una PDA, no s'ha pogut transmetre l'ordre de neteja dels vidres, 4a gran incompetència del dia, increïble.

Més increïble és encara, que mitja hora més tard, la parada de l'autobus ja estigués arreglada, havent tret el vidre central destrossat i les infinites peces esmicolades de la vorera. I jo em pregunto, si jo haig de perdre mig matí per a que el serveis públics d'aquesta ciutat actuin, no m'haurien de pagar a mi un sou i fer fóra a tota aquesta colla d'incompetents que m'han demostrat que, a part de passar-se la pilota uns als altres, no serveixen de res?

M'agradaria que aquest missatge arribés el més lluny possible i que servís d'alguna cosa, va en la línia d'un anterior en el que em referia al deteriorament que pateix el meu barri, Serraparera, per aquí no passa mai ningú, i a l'estiu menys, ni policia, ni servei de neteja, ni res (prefereixo no esmentar la incompetència dels treballadors de la neteja perquè m'estendria massa).

Quan el sr. Escoda o algun altre responsable de Serveis Públics llegeixi el meu blog m'agradaria que m'expliqués perquè se succeeïxen aquesta cadena d'incompetències i si les hem de patir per sempre, i una altra més, perquè fins i tot un policia és capaç d'afirmar-me que si aquesta parada estigués a l'Ajuntament, a l'avinguda Catalunya o al davant de can Morral, s'hagués arreglat el matiex dia?

Espero respostes, tot i que no espero que ningú em convenci enganyant-me per enèsima vegada...

"Visca la incompetència"

Barreja de sensacions...

Doncs sí, s'han acabat les vacances, i tot i que encara queden uns dies per tornar a la vida real, la sensació que experimento ja és de certa melanconia, i és que no podia ser d'una altra manera després de passar 10 dies extraordinaris a Tossa de Mar, un poblet acollidor de la Costa Brava que m'ha enamorat i al qui he promès tornar-hi aviat. Però en realitat l'estada a Tossa s'ha convertit en secundària gairebé en la totalitat dels seus dies; les estones de sol i platja, piscina i altres comoditats hoteleres, passejades pel casc antic i les inoblidables imatges de la posta de Sol, s'han vist distorsionades notablement degut a dues sensacions ben diferents...

La primera d'elles és la del tràgic accident que va encongir el cor de mig món el passat dimecres, quan un avió d'Spanair, que no havia d'haver sortit mai, es va estabellar els afores de Barajas deixant 154 morts i més de 100 familíes destrossades de per vida. Tinc clar que trigarem molt de temps en saber que va passar (si és que ho arribem a saber algun dia), però el que em produeix més neguit és que per primera vegada en la meva vida m'he adonat que, malgrat l'avió és i serà el transport més segur, aquesta seguretat no és del 99%. Hem sentit en els últims dies a pilots expressant tranquil·lament que estan acostumats a viatjar amb diverses avaries menors deixant clar que més d'un s'ha despistat en els protocols de seguretat tan exigents que pensavem que es cumplien. L'últim que faré serà culpar ningú, però espero que el que ha passat serveixi per a que tots aquells que intenten restar pressupost en seguretat per oferir vols més barats, s'ho pensin 2 vegades, perquè com sabem tots, el més important és la seguretat de les persones. Aprofito el meu senzill blog d'opinió per donar el condol a totes les famílies afectades, que de ben segur necessitaran molta ajuda per poder tirar endavant...

Una sensació totalment oposada, i que ha servit per contrarestar d'alguna forma l'anterior, ha estat la dels Jocs Olímpics de Beijing 2008, uns jocs extraordinaris de principi a fi que han deixat diversos noms propis. Està clar que no em puc deixar de destacar a Bolt i a Phelps, els homes més ràpids del món i de la història, "en terra i mar" respectivament, però m'agradaria fer una reflexió sobre els nostres. Espanya no ha fet un gran salt, però s'ha consolidat i sabent que no s'ha aconseguit res en atletisme o natació (ja s'ho poden fer mirar els de dalt), podem estar satisfets.

El sorprenent or de Samuel Sánchez en ciclisme en ruta, l'or i la plata del gran estratega Joan Llaneras en ciclisme en pista i el bronze, tambè en ciclisme en pista, de Leire Olaberria, donen honor al tant últimament criticat ciclisme espanyol.

La vela i el piragüisme tambè han estat protagonistes amb 2 ors i 3 plates aconseguides pels Echábarri i Paz en Tornado, pels Martinez i Fernández en el tongo del 49ers, pels sorprenents Craviotto i Pérez en K2 500 i pel gran David Cal en C1 1000 i C1 500.

La natació sincronitzada espanyola ha demostrat que és la millor del món després de les deeses russes, amb 2 plates gràcies a 2 exercicis (duet i equip) meravellosos. I que dir d'en Gervasi Deferr, que aquest cop ens ha portat una plata en gimnàstica en terra i del bronze d'Abajo en esgrima.

No em puc deixar el tennis, on seguim demostrant que estem entre els grans, amb la plata de la parella Ruano-Medina i amb l'or de l'incombustible i ja gran número 1 oficial Rafa Nadal.

I he deixat pel final els equips, que han demostrat que Espanya està entre les millors seleccions del món en tots els esports. Després de guanyar l'Eurocopa de futbol, hem viscut una meritòria 5a plaça amb el jove equip de waterpolo, un bronze merescudíssim en handball amb la retirada del gran Barrufet, una plata sorprenent amb la saga terrassenca del hockey i una plata d'or blanc de la generació d'or del bàsquet, que va ser capaç de fer tremolar uns EEUU recolzats per les clamoroses ajudes arbitrals.

18 medalles, està bé, però en volem més, molt més, per cert, per qui encara no ho sapigui, avui comencen les Olimpiades de Londres 2012...

Bona tornada a la feina a tots...

Tancat per vacances...

Tanquem la paradeta, només uns dies, i tot i que aquest mig any ha sigut bastant diferent i original (no es viuen 6 mesos a Roma cada any) i reconeguent que no he treballat tant... aprofito per posar en standby el blog alhora que us desitjo unes molt bones i merescudes vacances a tots els blogaires. Jo em mouré entre la EXPO de Saragossa primer, que no me la podia perdre, i Tossa de Mar i la meva Costa Brava segon, que després de tants mesos fora de casa ja l'enyorava. Us emplaço a veuren's tots junts de nou cap a finals d'agost.

Intenteu descansar, carregar piles i... disfrutar de la vida!

Per fi, el nº 1 oficial!

Rafa Nadal ha guanyat aquesta matinada a Lapentti, per 7-6 i 6-1, en els quarts de final, en un partit molt dur i passa a les semifinals del Masters Series de Cincinnati, on es trobarà amb Novak Djokovic. Amb aquest nou pas endavant, el manacorí s'ha convertit, d'una vegada per totes, en el nº1 mundial, tot i que encara de forma virtual, fins que no s'actualitzi la classificació de l'ATP. El Rafa ha arribat al cim, ho ha aconseguit gairebé tot, és el millor tenista del món i... té molts anys per endavant (encara té 22 anys) per aconseguir ser el millor de tots els temps, això dependrà d'ell, només d'ell, però tinc molta confiança, tinc clar que aconseguirà mantenir-se en l'èlit mundial durant molts anys, perquè el Rafa és la combinació perfecte de cap i esforç.

Felicitats Rafa!

No s'avança en contra del prejudici, s'hi fa negoci!

El passat diumenge llegia a "La Vanguardia" l'article de la Pilar Rahola "Segregar la homosexualidad", feia dies que en volia parlar del tema i de la meva posició totalment contrària a la cel·lebració d'aquest tipus d'esdeveniments, hi estic totalment d'acord amb el que diu i és per això que el copio aquí, per a qui no l'hagi pogut llegir i pugui reflexionar:

"Como no traje a Nueva York el manual de lo políticamente correcto, no sé si estaré incumpliendo algún precepto de tan sagrado catecismo. ¿Puedo decir que no entiendo esto de los Eurogames? Lo pregunto porque hay determinados sectores que, a fuerza de luchar contra la discriminación, han impuesto una cierta censura del pensamiento. Miren mi artículo, por ejemplo. Yo, que tengo una larga biografía de apoyo a los derechos homosexuales, estoy aquí, perpetrando una parrafada, antes de entrar en materia. ¿Será que intento justificar mi derecho a la crítica? Probablemente. Porque si antes con la Iglesia topábamos, ahora topamos con sensibilidades de piel extra fina, cuya capacidad lobbystica pone a cualquiera contra la pared. Seamos sinceros. Mujeres y gais son hoy materia aparte, y quien se pasa un pelín sufre el ostracismo público, lo cual, en la era de la comunicación, es como sufrir la ira de los dioses. Así pues, me pongo a escribir con paraguas, harto convencida de que se atisba tormenta en el horizonte cuando se critica cualquier iniciativa gay.

Los Eurogames, decía. Perdonen, pero no lo entiendo. ¿No habíamos quedado en que la lucha por los derechos homosexuales era la lucha por la normalidad? ¿No se trataba de quebrar los prejuicios y romper los arquetipos que pesaban sobre el colectivo gay? ¿No era cuestión de demostrar que dormir con cualquiera no implicaba nada más que un hecho personal, y no tenía que derivar en un estigma social? ¿No se trataba de explicar que eran médicos, abogados, torneros, camareros, artistas, escritores, y que su condición sexual sólo era una materia íntima? ¿No se trataba de explicar que la sociedad era múltiple, y que los gays formaban parte de ella en plenitud de deberes y derechos?

Finalmente, y perdonen el trazo grueso, ¿no se trataba de superar al maricón para dar la bienvenida al homosexual? Recuerdo haberlo escrito hace tiempo, en relación con la fiesta anual del orgullo gay. No podía, ni puedo, entender por qué es necesario, en dicha fiesta, hacer desfiles horteras, mostrando cuerpos vestidos como si estuvieran en un lupanar de bajos fondos, generalmente más cercanos a la chabacanería barata que a la reivindicación seria de un noble derecho. Algo parecido me ocurre con estos juegos. ¿Por qué motivo ser gay tiene que implicar tener un circo y unos Juegos Olímpicos gays? ¿En qué quedamos? ¿Se lucha por la normalidad o se lucha por la segregación? Cuando se anunciaron dichos Juegos, con toda pompa por parte de la consellera republicana de turno, que se aprestó rauda a hacer la rueda de prensa, convencida de que ganaba puntos en la olimpiada progre, ya expresé mi perplejidad. La mantengo. Sinceramente, me sorprende la utilización de la orientación sexual como elemento segregado de una sociedad. Y si dicha utilización tiene una finalidad económica, entonces no me sorprendo, me escandalizo.

Personalmente, no creo que los Juegos Olímpicos gays aporten nada a la lucha contra la discriminación. Al contrario, creo que la apuntalan. Pero mueven dinero, y si el dinero no tiene color, parece que sí tiene orientación sexual. Como sea, lejos de luchar por que el mundo conozca a los grandes atletas gays, y por que sea normal no esconder la orientación sexual cuando se está en la cima del deporte, lejos de ello, se monta un espectáculo para que la gente convierta su gusto sexual en condición deportiva. Es decir, en la lucha por la normalidad, perpetramos espectáculos públicos tan anormales, que segregan a la parte mayoritaria de la sociedad. Alucinante. De ahí que mi posición sea tan crítica. Porque no creo que se avance contra el prejuicio. Creo que se hace negocio con él."

Pilar Rahola, La Vanguardia 27/07/08

El "BOSS" de Santpedor ja mana!

El Barça ha començat el seu stage de pre-temporada a l'idílic paratge escocès de St. Andrews al més pur estil Guardiola: treball, treball i treball. Està clar que alguna cosa està canviant a Can Barça (i no precisament la directiva, que més voldriem) que porta el segell del de Santpedor. No se ben bé si això dels entrenaments dobles i matiners es mantindrà mentre Guardiola sigui el "Boss", i tampoc si això donarà fruits, el que si sé perfectament és que en Pep està imposant un nou estil, sempre a sobre dels jugadors, demanant-li's esforç, però a l'hora ofernit-li's diàleg i, sobretot, crec que no deixarà passar ni una, és a dir, que els 11 que surtin a jugar s'ho hauran "currat" durant la setmana. Potser somio massa, potser pensar que en Pep és la barreja ideal d'entrenador pel Barça és massa agosarat encara, potser m'equivoco, però potser no... llàstima que en Pep sigui el millor paraigües que podia tenir l'enrocat Laporta, però espero que això no el desgasti a ell, sinó més aviat desgasti definitivament al (esperem) futur ex-president Laporta.

Segueix així Pep... els resultats vindran segur i seran mèrit teu!

Serraparera, un barri oblidat...

Volia deixar clar, abans de tot, que aquest post no el faig ni com a militant de les JSC, ni com a membre de la seva executiva, ni com a crític contundent del senyor Morral i el "negoci" que té muntat ja fa uns anys amb això de ser alcalde; parlo "simple y llanamente" com a veí del barri de Serraparera. Afortunadament, després d'uns últims anys molt durs, entre feina i carrera, i després d'aquesta meravellosa experiència de l'Erasmus, puc gaudir d'uns dies de "vacances" abans de tornar a la vida real. Aquests dies m'han servit per fer moltes coses i, entre d'altres, adonar-me'n que, un any després, el meu barri segueix com estava. Estic molt tranquil perquè en el meu barri se segueixen asfaltant els carrers sovint, perquè en el meu barri s'escombra dia sí dia tambè, perquè en el meu barri mai es fonen els fanals i si ho fan ni ens en adonem, perquè en el meu barri quan es mor algun arbre en planten un altre (i no posen més panots), perquè en el meu barri cada dia hi ha més vigilància policial, perquè en el meu barri tenim una freqüència d'autobusos digne de les grans metròpolis, perquè en el meu barri els contenidors són justos i decents, perquè en el meu barri... i així podria continuar i continuar i veurieu com la felicitat que em surt dels poros em fa volar, però malauradament tot això és una gran fal·làcia, aquest és el barri que jo somio i el que sé perfectament que mai aconseguiré amb aquest govern (que diu que és ecologista i d'esquerres, i de debò eh). Ho sé perquè aquest govern es va oblidar de Serraparera el primer dia que va agafar l'alcaldia i perquè ho segueix fent ara que hi està enrocat amb un pacte que segueix sent tant amagat com terrorífic. I segueixo sent atrevit dient que aquest govern s'ha limitat a rentar la cara (això sí, posant ciment i no arbres precisament) de les zones on poden guanyar vots i està clar que Serraparera, feu socialista, no serà mai precisament qui farà que en Morral guanyi unes eleccions, o millor dit, sigui alcalde, perquè això de guanyar no ho coneix.

En fi, potser se'm critica molt per ser massa dur en aquest missatge, jo que sempre sóc tan prudent, però es que n'estic fins els nassos de tanta mandanga, potser hi haurà algun insensat (que segurament no viu per aquí) que dirà que no em queixi tant, que no és per tant, deu ser per això que el senyor Morral ens ha apujat novament l'IBI (la contribució) i que és molt normal que vivint en aquest barri paguem més de 1000 euros anuals.

ICV-EUiA, CiU i PP... govern de Cerdanyola, si us plau, facin alguna cosa, per petita que sigui, per a que tanta gent com viu aquí gaudeixi una mica més del seu barri.

2 records inesborrables...

C'e fini... Ronaldinho ja no és jugador del Barça, el Milan pagarà uns 25 milions d'euros (el Barça en va pagar 27) i resarà per a que el barsiler torni a ser, com a mínim, un jugador de futbol. Però malgrat tot, i per explicar la imatge que he triat per il·lustrar l'adéu del Ronnie, els culers hem de fer un anàlisi molt objectiu i, personalment, aquest és el meu. El Ronnie el recordarem, si som justos (i ho hem de ser) per les seves dues cares, la bona i la dolenta, serem injustos si només valorem una d'elles. El Ronnie de la primera imatge és el millor jugador de futbol del món, és un somriure, és màgia, és una realitat que fa que tot el barcelonisme i el futbol en general somii i es cregui que el futbol és molt més que diners i publicitat, que el futbol és un sentiment recíproc entre estrelles (només grans estrelles com ell) i aficionats, un esportista que lidera un projecte esportiu que podria haver estat històric. El Ronnie de la segona imatge representa la davallada d'una estrella, el deixar-se portar, el passar de tot i de tothom i amb això aconseguir fer esborrar d'un cop tots els somnis de milers d'aficionats, les il·lusions de molts nens que el tenien com a referent, un esportista que deixa de ser-ho.

No l'hem de santificar, però tampoc seria just que el cremessim a l'infern, el Ronaldinho va venir, va cumplir durant 3 anys i mig (i de quina manera) i es va deixar anar (encara no sabem ni crec que sabrem mai quans factors externs van influïr), ara és l'hora d'agrair-li tot el que ens va donar i desitjar-li sort...

Arrivederci Roma... hola Cerdanyola!

Ja està, se acabó, finito, the end, ..., o com ho vulgueu dir, l'Erasmus a Roma ha finalitzat i he pogut treure una conclusió clara, ha sigut la millor experiència de la meva vida. Malgrat que el final ha estat sobtat i encara m'intento recuperar, durant aquests 6 mesos, entre molíssimes coses, m'he conegut a mi mateix i haig de reconéixer que no m'ha desagradat el que he vist i que sé perfectament que tot això em servirà per ser més fort i, sobretot, per veure la vida des d'un altre punt de vista, sense tants patiments i preocupacions innecessàries.

Per a qui tingui l'oportunitat de marxar alguns mesos del seu ambient, que no ho dubti i ho faci, començar de zero a una altra banda pot ser dur al principi, però és bàsic per tornar a trobar-te a tu mateix i poder continuar endavant. A mi la vida m'hi va portar a fer-ho, necessitava prendre distància de moltes coses i he pogut aconseguir tot allò que cercava i més (per cert, m'han posat un 28/30 a Projectes), llàstima que no hagi durat més. Per a qui vulgui aprofundir més, l'Slide de fotos ja està actualitzat.

Però què puc dir del present i el futur immediat, doncs que és increïblement il·lusionant, avui mateix torno a la vida política activa amb l'última executiva de la JSC de Cerdanyola abans de l'estiu i al setembre començo el meu últim projecte de la carrera per, si tot va bé, ser arquitecte el proper estiu; sense deixar-me la meva tornada al món del Karate, que m'apassiona; però sobretot, tornar a estar aprop de la gent que em fa feliç.

Sempre que es tanca una porta, s'obre una altra... Torno a ser aquí...

La cara i la creu del diumenge!

La cara se l'emporta clarament la dupla de jugadors més grans de la història del tennis, mai s'havia vist que 2 jugadors estiguessin tan lluny de la resta, Rafael Nadal i Roger Federer van tornar a fer història ahir al All England Club en la final de Wimbledon, el torneig d'herba per excel·lència. Després de gairebé 5 hores de tennis excepional i igualat qualsevol dels dos podia haver guanyat, però aquest cop per fi (a la 3a va la vençuda) el Rafa es va imposar al Roger. Tots dos van demostrar qualitat i elegància, però sobretot, esportivitat. Felicitats Rafa, per fi has conquistat Londres!

La creu se l'emporta, sense cap mena de dubte, el Joan Laporta i la seva Junta Directiva, després de rebre ahir, un fort cop dels socis, que podria ser definitiu. Seguint els estatuts, estan legitimats per seguir a la presidència fins el 2010, però com s'afronten aquests 2 anys amb el 60% dels socis en contra? En fi, espero que en els propers dies es produeixi un acte d'ètica, i com va demanar Laporta fa 10 anys a Núñez la seva dimissió amb resultats molt menys contundents, l'actual JFK del Barça dimiteixi i no faci de la llotja blaugrana el seu búnker.

Votem sense por!

Demà diumenge és un dia clau pel futur del millor club del món, demà s'ha de votar SÍ A LA MOCIÓ DE CENSURA. El soci del Barça ha de votar amb llibertat si vol continuar amb la junta directiva de Joan Laporta o pel contrari vol que es convoquin eleccions. Com hem vist els últims dies, la junta no s'ha dedicat a defensar el seu projecte sinó que ha apel·lat el vot de la por mitjançant una interpretació molt discutible dels estatuts del club. El seu primer i únic argument per defensar-se (seguir a la llotja) és que la moció paralitzaria el club i no es podria fitxar; i AIXÒ ÉS MENTIDA, una estrategia mesquina per enganyar el soci; la Junta Gestora podria fitxar en col·laboració amb empleats del club, com l'entrenador o el secretari tècnic.

Un altre tema no menys polèmic és el que ha arribat a dir el personatge que seria el president d'aquesta Junta Gestora, en Xavier Sala i Martin, que en economia pot ser brillant, però que en aparicions i delcaracions públiques és nefast. Doncs bé, aquest senyor ha dit textualment: "Diguin el que diguin els Estatuts, hi haurà paràlisi total", i em pregunto, aquest senyor està capacitat per realitzar aquesta funció?

Recordem que Joan Laporta i la seva Junta van arribar el 2003 amb aire nou i molt il·lusionant (ho recordarem per les 2 lligues i la Champions, i de la manera com es van aconseguir), però han acabat apel·lant a l'existència de conspiracions i al vot de la por per seguir a la llotja. Demà el soci decideix, en llibertat i sense por, perquè passi el que passi, el club seguirà endavant, com sempre.

Visca el Barça!

Guanya el futbol, som campions!

Per fi, la selecció espanyola de futbol passa a la història en convertir-se en campiona d'Europa, derrotant els grans amb un futbol que ha acabat sent de somni i ha meravellat mig món. Han estat els clars mereixedors del títol, no només per derrotar els millors sinó per practicar el millor futbol que mai ha fet la selecció. Luis Aragonés, malgrat uns inicis durs, ha aconseguit formar un grup extaordinari d'amics que saben tocar molt bé la pilota. Per primer cop a la selecció no hi havia "vacas sagradas" o "intocables", per primera vegada cap jugador ha estat imprescindible, per primera vegada aquesta selecció ha sigut gran en tot moment. Els jugadors van recordar els malauradaments desapareguts Antonio Puerta i Genaro Borrás i tambè es va recordar a Arconada, a mi m'agradaria recordar la generació del mundial d'Estats Units, la generació del Luis Enrique. Aquesta selecció ho ha tingut tot i ho ha aconseguit. A Espanya per fi triomfa el futbol de selecció, que s'unirà a tota la resta que ja fa temps que brilla, el bàsquet, l'OK, el handball, el waterpolo i individualitats com Alonso, Pedrosa i Nadal. Moments per disfrutar, per gaudir d'un grup de jugadors, persones normals, però guanyadors nats que han donat un gir a l'històric victimisme espanyol.

Visca la selecció... i tambè el futbol!